Els bandolers eren cruels i no tenien gaires contemplacions amb aquell qui s’oposava a ser furtat

“És de mena baix, de pell obscura, amb el nas xato, la boca gran i mirada penetrant, uns ulls de crueltat difícils d’oblidar... Ah! i és persona molt de missa!” Aquesta va ser la descripció que en va fer una veïna de Valls (l’Alt Camp), que el coneixia, i que va testificar davant les autoritats després que el bandoler Joan Serra, La Pera, cometés un dels seus múltiples homicidis. El retrat de la seva fesomia, però, no l’havien de menester gaire, perquè l’empremta que deixava expressament en cada un dels seus crims era inconfusible: després de matar, encenia dos ciris a la Mare de Déu del Carme de l’església barroca de Valls. En Joan Serra havia nascut a Valls el 1791 i, quan tot just tenia 10 anys, amb altres vailets van entrar a l’hort del mas Robuster i van atipar-se de peres d’un perer. El pagès els va enxampar, va atonyinar-los amb una branca d’olivera i, a més, els va bufetejar. Serra, que era el més menut de tots, s’hi va encarar: “Recordeu que els petits es fan grans i us prometo que un dia em venjaré dels cops que m’heu donat.” El 1809 Serra va entrar a l’exèrcit i va combatre al costat dels francesos, fins al dia que, essent amb la tropa al Pla de Santa Maria, no va tolerar una amonestació que li va fer davant de tothom el sergent Francesc Rosell. Serra va prendre un fusell i va matar-lo. Després d’aquest assassinat es va escapolir i es va convertir en bandoler i entrant en una partida que n’hi deien dels Caragirats, als quals els francesos els atorgaven llicència per fer el que volguessin, mentre no els fessin oposició en la guerra. Serra tenia 24 anys quan una tarda va tornar al mas Robuster i va trobar el pagès –ja gran–, que després de la feina reposava a l’entrada del mas. El Serra es va donar a conèixer i li va dir que venia per complir la venjança i seguidament s’hi va abraonar i li va clavar una daga. El pagès va aguantar malferit fins que uns veïns el van socórrer i va tenir temps d’explicar-los la història: “M’ha matat per una pera.” Els bandolers eren cruels i no tenien gaires contemplacions amb aquell qui s’oposava a ser furtat, però de tan sanguinaris com La Pera no n’hi havia gaires. Diuen que matava pel gust de matar. Abans, però, deixava resar un Credo a la seva víctima i després de consumat l’assassinat anava a posar els dos ciris a la marededéu. La Pera festejava amb Maria, la minyona del mas Simó, també de Valls. Per no ser vist la solia visitar de nit i, en una d’aquestes, l’amo del mas va alertar els Mossos d’Esquadra de la presència del bandoler. L’encerclaren i tot i que va matar dos mossos, veient-se atrapat, es va entregar. La Pera va ser jutjat, penjat a la forca i, posteriorment, esquarterat en una cruïlla dels carrers cèntrics de Valls. El cantautor Lluís Llach, en una de les seves primeres cançons, El bandoler, en feia un retrat precís, tot i que va quedar esbiaixat pel gran públic, que van voler veure en La Pera la imatge d’aquell llegendari Robin Hood, que robava als rics per repartir-ho entre els pobres. [caption id="attachment_259675" align="alignnone" width="215"] Recreació en còmic del delinqüent[/caption] [caption id="attachment_259672" align="alignnone" width="255"] Bandolers al camí ral[/caption] [caption id="attachment_259673" align="alignnone" width="306"] Caravana com la d'en Menna[/caption] FER LA FEINA AL CAMÍ RAL O PRENDRE-LA AMB ELS MASOS Robar i occir els traginers que feien el camí ral, si és que oposaven resistència, o perpetrar saquejos a les masies eren el modus vivendi dels bandolers, una xacra que a Catalunya va durar del segle XVII fins al XIX i que es va estendre des del Pallars fins a les Terres de l’Ebre, on sense excepció es produïren actes de bandolerisme, prou ben documentats, fruit de les contínues guerres –la del Francès, la de Successió, les tres Carlines– que impedien la prosperitat i condemnaven el poble a la misèria. Alguns d’aquests bandolers havien sigut antics militars que es van haver de buscar la vida i d’altres eren joves donats a la xera dels hostals, al joc i a les dones; tots ells, sense excepció, persones bandejades per la vida i sense escrúpols. Vet-ho aquí la carta que el sotscaporal Alegret, dels Mossos d’Esquadra, un cos creat aleshores, envia el 1719 al seu comandant: “Em té en alerta el terror i l’espant que el bandolerisme ha arribat a causar als pobles, als llogarrets i a les justícies. Tant es així que aquests són uns vertaders espies de nosaltres, ja que és tant el terror que tenen als bandolers que els obeeixen com xais. De resultes d’això ja no podem comptar amb el sometent, perquè ningú acudeix a la crida de la campana.” Els bandolers tenien els mots precisos per denominar als seus principals enemics; als de la milícia els hi deien els botons; als del sometent, les sardines i als mossos d’esquadra, les caderneres. Un dels bandolers més antics i de gran anomenada fou en Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga, fill de Viladrau, que dirigia una colla de bandolers que assaltaven masies. La gent d’Osona assegurava que en alguna ocasió havia repartit diners robats de la posta reial per a pobles i viles. Fou executat a Barcelona el 1634. Pau Cobert, el Xemeneia, de Pineda de Mar, va actuar per la costa del Maresme i per l’Empordà. Capturat i executat el 1782, el seu cap i la seva mà dreta van ser exposats dins d’una gàbia penjada, a la vista de tothom. Josep Pujol Barraca, el Boquica, fill de Besalú, va fundar els Parrots després dits els Miquelets. Amb la seva trepa es dedicava al bandolerisme. Va ser executat al castell de Figueres el 1815. Ramon Pujol, el coix d’Avià, tenia una quadrilla de 14 trabucaires. Com que robar als traginers o a les masies li donava pocs quartos, es va dedicar a perpetrar robatoris a les esglésies. El 1854 va ser capturat pels Mossos. Agustí Saperes, el Caragol, nascut a Valls, que havia sigut coronel de l’exercit reial, va ser l’impulsor del manifest de la Guerra dels Malcontents, per convertir-se després en un famós bandoler. Durant un temps va tenir el seu quarter general a Sant Feliu de Codines. Es desconeix la data de la seva mort, que devia de ser entre el 1840 i el 1850. BANDOLERS D’AUTOPISTA En Menna s’havia comprat una petita caravana de segona mà i, com que era un manetes, amb quatre retocs que li va fer, li havia quedat com nova. Així que aquell estiu, després de carregar-la amb la roba de les lliteres, tota mena de llaunes de conserva i begudes, estris de muntanyisme i bombones de càmping gas, va emprendre viatge cap al nord de França amb la seva família, formada per cinc persones: ell, la dona, les dues nenes i la iaia, que tot i que estava una mica delicada no van voler deixar-la sola a casa. El viatge, no cal dir-ho, va ser un turment. El Menna es va encaparrar a fer-lo tot d’una tirada, solament parant per posar benzina. Quan ja era ben fosc van arribar al càmping Les Criadilles, estaven rebentats i tots es van adormir de seguida. L’endemà de bon matí el Menna fou el primer a llevar-se, es va posar el xandall i va sortir a fora a fer exercici. Quan al cap de mitja hora va tornar, tot suat, en obrir la porta de la caravana va veure la seva dona abraçada a les nenes: ploraven!... La iaia era morta. –Vatua Déu!, i ara que farem?- La decisió aviat fou presa. Van recollir els trapaus i van liquidar l’import de l’estada d’una sola nit al càmping –la iaia de cap manera hauria tolerat ser enterrada en un altre lloc que no fos el cementiri del seu poble–. El cos de la senyora, llarg com era, va ser entaforat al doble fons d’una llitera, després, en dejú i somicant, van sortir en direcció a l’autopista. La iaia –al cel sia– si hi pogués dir la seva, segur que els animaria a continuar. Arribats a la frontera, quan aquell guàrdia civil li va fer un senyal al Menna perquè aturés el vehicle, se li van posar per corbata: –Ai, pobres de nosaltres!, si ens registren la caravana. La dona li va agafar la mà i va dir-li: –Tranquil. –¿Algo que declarar?–, va preguntar el burot –No... nada, agente. El burot va fer una ullada de fora estant a través de la finestra de la caravana, sense veure a dins res d’estrany. –Adelante pues, sigan. Travessada la frontera van respirar alleujats. Van aturar-se a la primera àrea de servei que van trobar, La Porte Catalanne. Van sortir del cotxe i van alliberar la pressió acumulada les darreres hores. El cos inert de la difunta iaia reposava ben amagat sota la llitera de la caravana. Tots quatre van entrar a la cafeteria i van menjar poca cosa, estaven desganats. Després, quan van anar per marxar, el Menna, escorcollant-se les butxaques, va trobar a faltar les claus i es va recordar que, per la precipitació del moment, les havia deixat posades al contacte. Quan van arribar al lloc on havien aparcat, oh! sorpresa. Els moderns bandolers d’autopista els havien pres, cotxe, caravana i iaia!

Els bandolers eren cruels i no tenien gaires contemplacions amb aquell qui s’oposava a ser furtat

Bandolerisme