‘Bar Los Cuñados’
Catalunya s’ha convertit en el Bar Los Cuñados, però amb els cunyats ben enfadats entre ells, que és el més trist del món. D’aquí a no res hi haurà Los Cuñados 1 i Los Cuñados 2, perquè l’essència del que tenien els agradava a tots dos –això no es pot negar–, però la realitat és que no s’entenien ni amb la marca de cafè per a la cafetera que encara han d’estar anys pagant a terminis.
I no em direu que no fa una mica de gràcia que sigui així, tot plegat. Que la imatge que em ve al cap ja no sigui la d’un pati d’escola sinó aquesta, la del cuñadisme patri –de la pàtria espanyola, si no s’entén prou amb la grafia–, la d’aquell bar ronyós, enganxifós a la barra, que fa anys que no es renova i que continua fent el millor entrepà de salsitxes del món mundial.
I no hi tinc res en contra dels bars Los cuñados. Sempre m’ha encantat que es puguin entendre i que ho facin d’aquella manera, amb aquell entusiasme que és necessari per muntar un negoci plegats, amb aquella seguretat en un mateix quan es té clar que el que fa que la gent torni a un bar no és la marca de patates fregides sinó el somriure i la complicitat rere la barra.
Però en aquest bar nostre que és Catalunya ja no tenim somriures. I per no tenir, no tenim ni una bona marca de patates. Només parlem de temes inútils a les taules i quan algú es posa una mica crític o una mica seriós o una mica impacient, li tapem la boca amb una bandera i mirem cap a un altre costat. I em fot molta pena, tot plegat.
Aquest passat 11 de setembre vaig tenir la sensació que a la Diada li havia passat com a tots els catalans i les catalanes independentistes –tots no, perdoneu-me, que sé que n’hi ha que sou absolutament incombustibles encara que us les fotin per tot arreu–: ens havíem fet grans, estàvem cansadots. Havíem passat d’anar a totes amb tot –no cal que recordi l’energia d’aquell Primer d’Octubre de fa tan poc– a brindar amb cava català per la independència de Catalunya, després dels canelons i el tortell.
El meu fillastre, que té 11 anys, diu que vol estudiar Polítiques i ser, algun dia, president de la Generalitat. Diu que serà ell el qui aconsegueixi la independència i que, per fer-ho, si cal, anirà a la presó. No puc dir que no m’impressioni com el desig d’una Catalunya lliure és pot anar heretant i, mira, em provoca una certa esperança veure que algú hi continua confiant però, després del que ha passat, veure’ns ara en aquest trist bar amb els cunyats barallats em tempta a dir-li que ho deixi córrer, que no val la pena continuar somiant-ho.
Sí, sí… sense somni no hi ha avenços, sense somni no hi ha realitats possibles a conquerir, però, escolteu-me, fem-nos-ho mirar, que no som ni capaços de fer anar un bar.
I ara tots, a tornar a triar per enèsima vegada. Ja ho veureu… que si anem al Cuñados 1 o al del costat. Que trist, tot plegat.