El fet més rellevant és la reducció del nom oficial a la forma popular, barça

És probable que us demaneu què hi fa aquest mot en aquesta secció. Quina relació té amb el conflicte Catalunya-Espanya, si últimament no ha passat res de concret, ni hi ha hagut cap episodi d’aquells que periòdicament es produeixen en forma d’enfrontaments amb àrbitres, amb la federació o directament amb les forces del mal, és a dir, el Madrid? I tindreu i no tindreu raó, perquè precisament per això, perquè aquesta dinàmica és més que centenària i ho continuarà essent, el club que Vázquez Montalbán va anomenar “l’exèrcit desarmat de Catalunya” participa plenament del conflicte. I ara que és el club el qui viu hores d’agitació m’ha semblat que era pertinent parlar-ne una mica. Només una mica, tanmateix, perquè l’espai d’aquesta columna no dona ni per a una part ínfima de tot el que en podríem dir. Sempre sense sortir de la cosa llenguda. D’entrada, per exemple, el fet més rellevant, que és la reducció del nom oficial a la forma popular, barça, mitjançant el tradicional mecanisme de l’estroncament. Segur que al seu moment –que ningú sap ben bé quin és, perquè no hi ha data concreta del bateig–, els dubtes entre escriure barce, barsa o barça devien aixecar passions, i de fet disposem de documentació que demostra que la grafia Barsa s’ha fet servir molt, abans de la fixació definitiva amb la ce trencada. Allò que ben poca gent sap, en canvi, és que una barça (substantiu femení) és un esbarzer, coincidència homògrafa que permet fer algun acudit amb les espines i la dificultat de sortir-ne indemne. Un parell de curiositats més relacionades amb el nom tenen a veure amb els estrangers. La primera és la pronúncia barca en què incorren sovint els forasters que no disposen d’aquesta lletra en el seu alfabet; segur que us heu trobat alguna vegada explicant-li a algun com és la pronúncia correcta. La segona té més substància. Resulta que un conegut meu, d’aquests que van pel món tan convençuts de les pròpies possibilitats que no necessiten guiatge de ningú, em va anunciar una vegada que venia a visitar-me (era de Roma) amb un missatge que deia: “Vinc a Barça.” D’entrada vaig pensar que s’havia equivocat escrivint “Visca el Barça”, però no; en realitat el que havia passat és que va confondre la denominació popular –bé, relativament popular, car és més aviat marginal– de la ciutat, Barna, amb el nom del club. Apa, les altres les deixo per a un altre dia. Que tanmateix espero que no arribi, perquè voldria dir que les hores baixes ja haurien quedat enrere. Cosa que, ja me n’adono, ara mateix és molt esperar, oi?