Tancarem el 2019 i entrarem al 2020. I continuarem pensant que ser el millor és el més important

Doncs això, que aviat tancarem l’any. I fotrem rànquings. Mandra. Els rànquings em fan mandra: que si el millor gol de l’any, que si les frases de l’any, que si les millors imatges de l’any, que si les sèries de l’any, que si els personatges de l’any, que si els millors vins de l’any, que si els millors llibres de l’any, que si els millors castells de l’any, que si els millors programes de televisió de l’any, que si els millors anuncis de l’any, que si els millors concerts de l’any, que si les millors pizzeries de l’any –el que en diuen el Top 50 Pizza Europa–, que si les millors pel·lícules de l’any, que si els millors i les millors esportistes de l’any, que si els millors olis de l’any, el millor videoclip, el millor disseny, el millor presentador o la millor presentadora, el millor programa de ràdio, els millors videojocs, les millors apps, les millors biblioteques, els millors espectacles, el millor cafè, el millor cotxe, els millors podcasts, la millor revista, els millors pinxos, els millors restaurants, els millors grups, el millor disc o les millors cançons. És aquesta mania de llistar les coses. D’ordenar la creativitat. De generar subtilment una necessitat: la de predeterminar què és el que està bé i el que no ho està tant. La necessitat de dir-nos allò que hem de beure, veure, menjar o escoltar. És la manera de qualificar sense matisos. De no anar a fons de les coses. D’aniquilar l’esperit crític. De dificultar que cadascú pugui ser un mateix o una mateixa. La voluntat d’abonar la idea que ser el millor o la millor és la gran virtut. I, per tant, allò per què fem les coses. És la simplificació d’un món que, sortosament, és molt més complex. Com ho és l’ésser humà. I els seus desitjos i il·lusions. Potser això és el que ens salvarà. Perquè és això el que fa que es mantingui la dissidència i la rebel·lia d’un planeta revoltat. Amb els carrers i les places de Hong Kong, de Xile, de Colòmbia, d’Itàlia o de Catalunya plenes de gent cantant Bella ciao. La versió original, la del Grup de Folk, la de la Marina Rossell, la de Goran Bregovic, la versió electrònica de Hardwell & Maddix que ara omple les pistes de ball de les discoteques de tot el món, o les diferents versions de la cançó de l’exitosa sèrie La casa de papel. I mentrestant, tancarem el 2019 i entrarem al 2020. I tornarem a fer llistes. I rànquings. I continuarem pensant que ser el millor o la millor és el més important. Perquè deu ser que hi ha qui creu que l’èxit és, precisament, això: ser el millor. Jo intentaré que no em passi: “Una mattina mi son alzato e ho trovato l’invasor.”

Tancarem el 2019 i entrarem al 2020. I continuarem pensant que ser el millor és el més important

‘Bella ciao’