Jung ja va dir que la gent parla, però no sap el que diu

No podré veure la pel·lícula que ha guanyat la Concha de Oro al festival de cine de Sant Sebastià 2024. En el transcurs dels anys, al marge de l’enduriment sentimental, he desenvolupat una simpatia gairebé sense limitacions vers els animals propers i/o vinculats amablement a l’espècie humana. No la podré veure perquè aquest tipus de tortura infligida de forma calculada a base de dosis de crueltat sagnant augmenta la meva misantropia fins a superar el llindar del malestar físic.

Tampoc ho podré fer perquè la prepotència manifesta del cineasta creador guanyador és d’una ridiculesa espantosa, que li ha permès en alguna ocasió dir sense despentinar-se que les pel·lícules de Stanley Kubrick no valen res. Jung ja va dir que la gent parla, però de vegades no sap el que diu. I el que no diu el cineasta és que el seu suposat descobriment fílmic té similituds inexcusables amb el cinema de Bela Tarr i Andy Warhol, cine fet molt abans que ell existís artísticament.

I no ho podré fer tampoc perquè, encara que existeix la possibilitat que l’home que s’enfronta al brau sigui ferit i rebolcat, i potser fins a la mort, no és equitativa aquesta mort si la comparem amb la del brau. Caldria, doncs, per fer-ho equitatiu –que és el gran tresor dels estats segons Confuci– que aquesta mort fos dosificada mitjançant un sistema estudiat de ferides infligides a l’humà que, dilatades en el temps que dura la cursa, el transportessin cap el viatge de la mort amb alta dosi de sofriment sense escapatòria i, un cop mort, arrossegar-lo per la plaça, potser lligat pel peu a la quadriga, i vessant la seva sang arreu de l’arena.

Ja mai no ho podré fer perquè sé amb certesa de la consciència animal, i de la seva capacitat de sofriment amb versemblants similituds amb els humans.

Cert que no ho podré fer per la crueltat infligida per una fastigosa pràctica bàrbara transformada en tradició i entreteniment anomenada fiesta nacional española –excepte Catalunya– on per extensió hi associo paraules i complements com: massacre, en nom de l’art, turment, apunyalament, esquarterament, innocent sensible, gladiador, sadisme, circ romà i guarrerida espanyola, expressió repetida pel còmic Chiquito de la Calzada, qui fou gran inventor de llenguatge i artista incomparable.

Però el que sí que podria fer és ajudar en la tria d’un suposat guió cinematogràfic per a un nou argument per a una nova pel·lícula, per interessar al cineasta guanyador, que el dur argument també pot succeir en un diferent espai concret i especialitzat, i on també hi ha diferents estàncies i escenaris on s’hi pateix físicament –i també mentalment– i que les coses en general prenen el camí no desitjat. Sortir-ne d’allà indemne, en tots els sentits, pot ser una circumstància altament valuosa.

Doncs li podria descriure amb els detalls necessaris per al cru guió suposat en el viatge cinematogràfic, i amb entrada lliure, a l’Hospital Vall d’Hebron, on es podria escollir entre diversitat d’escenes i opinions.

Un dia, a la sala d’espera de ressonàncies magnètiques, parlo amb un pacient que, per fer conversa, es treu la mascareta i m’adono que no té nas, li van extirpar. Xerrem una estona i m’acaba dient que s’està preparant per a la dotzena operació de cirurgia facial i que, si va bé, no trigaran gaire a subministrar-li una mascareta ortopèdica amb el nas simulat. Això em fa pensar en les màscares de James Ensor (1860-1949) i en la peça teatral Minetti. Un retrat de l’artista vell, de Thomas Bernhard, i també en la inquietant màscara del simi a Human Mask de Pierre Huyghe i que il·lustra aquest article. El pacient és optimista en la fletxa del temps, en el futur, i en el fet d’estar viu. Però em diu molt seriosament que la 13a operació ja no l’acceptaria, pel número, que el número 13 no li agrada, que li fot basarda, i llestos. Quin paio! Potser si se li demanés educadament, aquest home mutilat podria participar com a personatge en el suposat film, però si no, també n’hi haurien d’altres disposats a fer-ho, possiblement. Sensiblement.

A l’Hospital Vall d’Hebron atenen tothom sense distinció. Estic segur que també els de la tauromàquia serien tractats com qualsevol altre i rebrien l’atenció mèdica que es mereixen per llei i per voluntat de l’equip mèdic.

El film resultant estaria lluny de tanta porqueria oportunista i banal, per poder mostrar, tal com vaig intuir veient l’home sense nas, la trajectòria que va del tango a l’apocalipsi i viceversa.