Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Bellesa senil i vellesa vital

Als palmells se li marcaven uns solcs que li recordaven els recs que feia quan plantava les tomaqueres i els enciams

D’en Daniel ningú no en sabia l’edat, però a Llerona tothom el coneixia i l’estimava. Era pagès i sempre havia fet de mosso. Tenia les mans i el rostre colrats pel sol tret d’aquella ratlla blanca que se li descobria al front quan portava la gorra una mica enrere. Les mans endurides pel treball al camp, grans, amb unes ungles corbades que es confonien amb els dits del palmell de la mà on la gitana més experta en llegir les estries es perdria entre tantes arrugues que dibuixaven un quadre de bellesa insòlita.

Al carrer de casa hi havia unes quantes dones que jo veia velles. L’àvia de Cal Nen, la Carmeta de Can Ballús, la Maria de Can Sidoro i la tia Pepeta de Can Cameta. Aquesta darrera era cosina germana de la meva iaia Rosa i per aquest motiu la coneixia de més a prop. Totes, inclosa la iaia Rosa, duien mocador negre al cap. De la tia Pepeta em cridaven especialment l’atenció les mans, tant les venes gruixudes del damunt com les estries profundes del seu palmell. Quan obria la capsa de galetes per obsequiar-me’n els ulls se me n’hi anaven. Quan s’esforçava per obrir-la, les venes encara se li marcaven més; quan em donava les galetes agafades entre el dit polze i l’índex. La concavitat que feia la mà em descobria l’orografia del palmell que jo imaginava plena de rius i muntanyes. Era la bellesa de la natura en una mà oberta. La incomparable bellesa senil que encara se m’apareix quan cloc els ulls.

Els oncles Pepet i Pepeta de Can Cameta m’explicaven relats, imaginaris i reals, a la vora del foc que hivern i estiu tenien encès. Només amb un tronquet ell o ella donaven un toc de gràcia al caliu que enrogia les brases i la part de sota del tronc que lentament es consumia. No sé com, ara m’ha vingut a la memòria un d’aquells relats. Es tractava d’un home que després d’anys d’haver tastat la ciutat i el món se’n va tornar a la casa del seus pares enmig del bosc.

L’home es deia Jep i havia anat a estudi a Sant Hilari Sacalm. El pare era bosquerol i amb els estalvis li havia pagat uns estudis de Comerç al fill, que se’n va anar a Barcelona i allí es va instal·lar com a distribuïdor d’ultramarins; el negoci li va anar bé, es va casar i amb la seva estimada Isabel va tenir tres fills: en Josep, l’Esteve i la Núria; a tots tres va donar estudis. Ell treballava incansablement i viatjava per tot Espanya i Amèrica. Importava i distribuïa a majoristes. Malgrat el seu cosmopolitisme, sempre que podia s’enduia la família a la casa on es va criar enmig de les Guilleries. Semblava com si la saba dels arbres del bosc corregués per les seves venes. Els oncles Pepet i Pepeta, que eren com uns avis, es van morir abans d’acabar el seu relat, que durava dies. La història, però, va seguir.

Un cop acabada la carrera d’Empresarials, el fill gran, en Josep, va entrar al negoci del pare. L’Esteve, amb els seus estudis de Dret, va muntar un despatx d’advocats. La Núria, sociòloga, era la intel·lectual de la família i, un cop acabats els estudis, va continuar estudiant, investigant i escrivint. La família es va anar multiplicant. Els nois es van casar i van tenir fills, els nets d’en Jep i la Isabel. Aquesta amb prou feines en va arribar a conèixer dos perquè va morir en aquella edat que ja no s’és jove però tampoc vell. Va ser un cop molt fort per a en Jep, que va començar a perdre facultats de tota mena i poc abans de l’edat de jubilació ja va deixar el negoci en mans d’en Josep. Com que la Núria era soltera es van quedar tots dos a casa. A en Jep li va costar bastant temps superar l’estat depressiu en què va quedar després de la pèrdua de la seva dona, però quan es va anar refent va tornar a sentir la necessitat de fer coses. Durant la seva depressió, però, va dedicar-se a llegir sempre que l’estat d’ànim li permetia. La lectura i la seva filla el van ajudar molt. Ara li interessaven les humanitats.

PARE I FILLA JUNTS A LES GUILLARIES
Un dia li va proposar a la Núria d’ajudar-la en els seus treballs de recerca en el camp de la sociologia. Aquesta s’ho va estar rumiant durant uns dies i, finalment, va acceptar la proposta del seu pare amb una condició: se n’anirien a viure a la casa dels seus avis paterns, ara ja abandonada, a les Guilleries. Ella s’enduria la seva biblioteca especialitzada en sociologia, psicologia i també sobre ecologia, una ciència per la qual s’havia interessat des de feia pocs anys. El seu pare l’ajudaria en un treball de recerca que volia endegar i que havia de relacionar la sociologia amb la vida enmig de la natura. El ja una mica vell Jep es va il·lusionar íntimament però li va objectar que ella encara tenia edat per casar-se i que enmig del bosc no coneixeria gaire gent malgrat que anés i vingués de Sant Hilari a dur i recollir els treballs que intercanviava amb altres col·legues. “Jo, casar-me? Ni somiar-ho!”, li va espetegar a son pare i com si dels seus ulls li sortissin les espurnes d’una llar de foc.

Dit i fet. Van fer rehabilitar la casa de les Guilleries i la van condicionar per poder-hi viure i treballar tot l’any. Allí, cadascú tenia el seu espai de lectura i treball, fins i tot amb les respectives llars de foc. En Jep, endemés, es va organitzar el seu hortet, del qual tenia una cura especial. La Núria anava i venia de Sant Hilari on només s’aturava a l’oficina de correus i a la botiga de queviures. Ella dirigia el treball de recerca però el seu pare no es quedava curt; hi col·laborava amb entusiasme i competència. Així van passar uns quants anys fins que a en Jep li van anar sortint els si-no-fos propis de l’edat. El metge de Sant Hilari pujava a visitar-lo un cop a la setmana i, al bon temps, petaven la xerrada defora i, quan el fred es deixava sentir, ho feien a la vora del foc.

L’últim que va deixar de fer en Jep va ser tenir cura de l’hort, de tal manera que la Núria un bon dia es va començar a adonar que a son pare li sortien berrugues a la cara, s’anava encorbant i a les mans, ai les mans! Hi tenia durícies, les venes li sobresortien i als palmells se li marcaven uns solcs que li recordaven els recs que feia quan plantava les tomaqueres i els enciams. El metge de Sant Hilari, ja esdevingut amic, els deia: “Això és vellesa vital.” La Núria, en aquell entorn de pau i natura, va aprendre més coses que a la universitat. Va continuar la seva recerca mirant sempre de reüll el pare.

Guian Bolisay

COMENTARIS

LA PREGUNTA

Veu bé que s’apugi el sou als funcionaris fins a un 9,5% en tres anys?

En aquesta enquesta han votat 1015 persones.
 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.