La partitura no és en blanc, però té la força de l’abstracció més sensible

Visiono el documental Winter on Fire (Netflix), esfereïdor i imprescindible. Un reportatge de la revolta dels tres mesos de la plaça Maidan de Kíiv que va fer caure el govern pro-rus, entre finals de 2013 i principis de 2014.

El veig en els dies en què uns manifestants que mostren un full en blanc en diferents ciutats russes són detinguts. Un full en blanc que no expressa res. No hi ha res escrit, però té la capacitat de suggerir a qui el mira, tot el que pot imaginar-se que hi diu. Persones que es passegen exhibint un objecte que, pel lloc –el carrer, la plaça–, el moment i el color –blanc, de pau–, fa pensar a l’espectador en una protesta contra la guerra. Una protesta visual, abstracta, amb tanta força que no pot evitar la detenció.

Abrigades amb anoracs de colors negre, vermell… amb el full de mida diversa al pit, semblen estar evocant el Quadrat negre sobre fons blanc del pintor ucraïnès Kassimir Malevitx (Kíiv, 1879 – Leningrad, 1935), emblema del suprematisme: la supremacia de la forma i el color en la pintura. El 1915, en una exposició a Sant Petersburg, el pintor situa el Quadrat negre en una cantonada de la sala, a la part alta de la paret, a l’altura on a les cases tradicionals ortodoxes russes es posava la imatge d’un sant. Cenyint-se a formes geomètriques simples i a uns pocs colors, Malevitx opta per centrar-se en la pintura sense haver de representar una escena, un paisatge o una persona. Per a ell, el valor d’una obra d’art consisteix exclusivament en la sensibilitat que expressa i no en la representació objectiva. És la visió de la pintura com una matèria que es justifica per ella mateixa, com les matemàtiques, la literatura, la filosofia… O la música.

L’exposició de Malevitx a Sant Petersburg (1915) / Autor desconegut

Una visió de l’art que es veu reflectida en la música de Serguei Prokófiev (1891-1953), fill d’un poble rural, Sontsivka, prop de Donetsk. La música de Prokófiev comparteix l’esperit de l’obra de Malevitx, especialment de la darrera etapa del pintor, de la figuració geomètrica dels cossos dels pagesos en cilindres i en els colors metàl·lics del camp ucraïnès, i en té la seva frescor. És una música directa, valenta, amb una melodia que sorgeix del color que li donen unes harmonies brusques, sense filtre, originals, amb un ritme enèrgic, imprevisible, que et manté alerta.

Si bé Malevitx després de la Revolució d’Octubre ja és un artista consolidat, el jove Prokófiev decideix obrir-se al món. El 1918, amb 27 anys, debuta al Carnegie Hall amb el seu primer concert per a piano i orquestra, i coneix Lina Codina (Madrid, 1897 – Londres, 1989) filla del barceloní Joan Codina Llubera i d’Olga Nemiskaia –polonesa educada a Sant Petersburg–, cantants d’òpera establerts a Nova York. Es van casar cinc anys després a Alemanya i van viure a Paris amb els seus dos fills. Des del retorn del compositor amb la família a la Unió Soviètica, el 1936, Lina Prokófiev, una dona amb molt bona formació, poliglota, per la seva condició d’estrangera, de ment oberta, en contacte amb personalitats occidentals, va patir l’antipatia del règim. Poc després de la seva separació amb el compositor va ser condemnada a 20 anys amb falsa acusació d’espionatge i en va passar vuit en un gulag fins que va ser rehabilitada el 1956. Va poder sortir de l’URSS el 1974 i es va dedicar a la cura del llegat del compositor.

El retorn de Prokófiev, però, va ser un objectiu del règim soviètic i els primers anys podia treballar lliurement. Entre les obres de Moscou hi ha tres sonates per a piano conegudes com a “sonates de guerra”. La segona i més cèlebre, la número 7, de 1942, té un tercer moviment –Precipitato– que és un martelleig ininterromput en un ritme frenètic, irregular, de gran dificultat tècnica, on el pianista no disposa ni un instant de treva, en el decurs del que és un exemple paradigmàtic d’un bombardeig d’acords i l’obstinació d’un pensament musical únic. Considerada entre les obres per a piano més importants del seu temps, va ser estrenada a Moscou per Sviatoslav Richter (1915-1997), nascut a Jitómir, crescut a Odessa, format a Moscou, i un dels grans pianistes del segle XX.

L’obra de Malevitx va desaparèixer de la vista pública després de la seva mort i el realisme socialista imposat per Stalin va ser adoptat com l’art oficial de la Rússia soviètica. El Quadrat negre no es va tornar a exposar fins als anys 80. La música de Prokófiev va acabar sent prohibida per formalista: antipatriòtica i d’influència estrangera. El pianista Richter va refusar les invitacions de quedar-se a Occident en considerar-ho una humiliació. Va donar suport a Prokófiev quan va ser inclòs a la llista negra. En els darrers temps només actuava en ciutats petites i feia tancar els llums de la sala per quedar-se únicament amb una bombeta il·luminant la partitura per tal d’evitar la mínima distracció a l’oient. Tinc encara el record viu del seu recital al Teatre Fortuny de Reus.

La partitura no és en blanc, però té la força de l’abstracció més sensible.