No trobo que calgui discutir gens l’assumpte del concurs i la nena que no sabia dir blat. L’espanyolisme en fa motiu de batalla perquè és la seva feina, i la nostra és no caure en el parany

Derivativament parlant, podríem dir que ens trobem davant d’un mot inflacionat. És a dir, que té molta més presència real i simbòlica que no pas pes en el diccionari. A través de l’etimologia s’entendrà millor. Resulta que la família baixa probablement del mot cèltic blato (nom genèric de la farina en totes les llengües britòniques), que en el cèltic continental va passar a significar ‘gra per a moldre’; per això el nostre blat, en néixer, era un genèric: designava els principals cereals, car naturalment tots es molien (això potser explica, de retruc, la diversitat de noms que sovint causa confusions, com és el cas de la civada i l’avena). Una mica com si fos el pare de tots els cereals. Per això és més present que qualsevol altre en la fraseologia, de manera que la famosa dita: “No diguis blat que no sigui al sac, i ben lligat” en realitat podria valer també per a l’ordi, el mill, etcètera.

Ara bé, pel que fa a la descendència, en canvi, és sorprenentment pobre. No arriben ni a mitja dotzena. De derivats directes només n’hi ha tres: bladar i blader, que viuen certa anomenada a les cartes dels restaurants acompanyant espàrrecs –tot i que fa força tuf de calc, perquè fins no fa gaire parlàvem d’espàrrecs de marge–, i un de més curiós, bladeres, ‘barres de fusta paral·leles en nombre de quatre i proveïdes de clavilles amb cordills que, lligades damunt el bast, serveixen per a traginar garbes, palla o herba’. Un veritable fòssil conceptual, a fe. Quant als compostos, només són dos, però certament curiosos: el blatdemorar és un camp sembrat de blat de moro, amb el mateix sufix que patatar o avetar; però ves per on blatdemorera (substantiu femení) designa el ‘camp on hi havia blat de moro, després de tret aquest’. Em sorprendria que hi hagués gaires casos semblants al diccionari.

No trobo que calgui discutir gens l’assumpte del concurs i la nena que no sabia dir blat. L’espanyolisme en fa motiu de batalla perquè és la seva feina, i la nostra és no caure en el parany. Més fructífer resultaria, en canvi, interrogar-nos sobre com pot ser que una criatura escolaritzada aquí desconegui el nom de l’ingredient principal de la farina. Ara que ens estem replantejament la immersió, i també l’ús social de la llengua, aquest em sembla un indicador claríssim que no anem pel bon camí. Més exigència en la immersió i més, molta més, contundència amb les empreses a l’hora de fer complir la llei. La de l’etiquetatge, per exemple. Perquè com a mínim això ja ho hauríem d’haver après: que l’escola no pot salvar la llengua tota sola.