Ramon Font | 09:08
Opinió

La cançó 'Rainy Day Women #12 & 35' és un comentari sobre la naturalesa dura i implacable del judici social, que pot ser aclaparador

Els enigmes de Bob Dylan

Dylan va afirmar que mai no havia escrit ni mai no escriuria una cançó de drogues
Dylan va afirmar que mai no havia escrit ni mai no escriuria una cançó de drogues / foto: Chris Sloan

Aquest estiu he estat a Israel –pocs dies abans que esclatés el conflicte– i he recordat que fa un temps, mentre preparàvem amb un grup d’amics [un record especial per a en Karles Torra, que ens va deixar el Nadal passat] el debat que vam fer a l’Anònims de Granollers sobre “La contracultura i el moviment underground a la Catalunya dels 80”, en la presentació de la meva novel·la Després de la tempesta, Pink Floyd, en rememorar els anys vermells de les drogues, vam sortir a parlar de Bob Dylan –originàriament jueu, d’aquí la remembrança–, a qui personalment, sempre he considerat un mal cantant i un poeta mediocre, malgrat que se li hagi atorgat el Premi Nobel de Literatura. I més enllà que el debat girés sobre el fet que totes les seves lletres són enigmàtiques, a voltes fins i tot incomprensibles –tantes metàfores i tantes figures al·legòriques a mi, personalment, m’atabalen–, el seu nom va sorgir, sobretot, pel seu tema Rainy Day Women #12 & 35 (‘Dones en dies plujosos’), que alguns sempre han sostingut que és una cançó al·legòrica sobre les drogues –teoria emfatitzada per la Viquipèdia, que, al meu entendre, en fa una lectura massa simplista–. Perquè, encara que el “get stoned” de la tornada pogués ser emborratxar-se –o qualsevol altre terme similar–, en el nostre idioma i en l’anglès d’Anglaterra sol ser l’equivalent, a ‘drogar-se’ o ‘col·locar-se’, la qual cosa, evidentment, sembla que demostri fefaentment que va pel camí de la droga.

Per això, quan a Anglaterra es va interpretar com una apologia de les drogues, Bob Dylan, enfurismat amb allò, de seguida va dir que no tocaria més en aquell país perquè va considerar que aquesta interpretació era ridícula.

Certament, com he dit, en l’argot de les illes britàniques ‘get stoned’ era, bàsicament, drogar-se amb marihuana. I la cançó, segons ells, diria alguna cosa així com que tothom ha d’estar col·locat o ha d’estar drogat.

Davant de tot el rebombori creat, el mateix Bob Dylan va haver d’explicar què va voler dir –tot i que tampoc no ho va aclarir gaire–, atès que, per una part, la pólvora de la censura corria cada vegada més ràpida –la van arribar a prohibir a moltes emissores de ràdio– i, per l’altra, perquè l’afectava molt què escrivien sobre la seva cançó. Dylan va afirmar que mai no havia escrit ni mai no escriuria una cançó de drogues, simplement, perquè no sabia com fer-ho –malgrat que havia estat addicte a l’heroïna.

Lamentablement, però, la minsa explicació no va fer gaire fortuna i, encara avui, hi ha gent que creu la versió de les drogues.

No obstant això, i per intentar entendre l’altra teoria que corre sobre la lletra de la cançó, hem de recordar que Bob Dylan sempre havia estat un fervent lector de la Bíblia i que a finals dels 70 va abandonar el judaisme i es va convertir al cristianisme.

És en aquest context, doncs, quan s’entén que un cop produïda la conversió, comentés que al Llibre dels Proverbis, al capítol 27, versicle 15, hi diu: “Una caiguda en un dia molt plujós i una dona contenciosa són iguals.” A raó d’això, segons algunes fonts, la cançó va rebre el seu nom –ben estrany, per cert– després que dues dones (una mare i una filla) entressin al seu estudi a aixoplugar-se de la pluja, i Dylan endevinés les seves edats correctament: 12 i 35 anys. Les dones contencioses? Dies plujosos? Les edats? Sembla que tot encaixi. Rainy Day Women #12 & 35.

El mateix Dylan, quan li van preguntar si li preocupava que molta gent interpretés el seu treball de manera equivocada, va dir: “No em sorprèn que algunes persones ho vegin així. Són persones que no estan familiaritzades amb el Llibre dels Fets.” D’aquí les teories que indiquen que quan Bob Dylan parla constantment d’“everybody must get stoned alright”, ho fa en el sentit més bíblic del terme. I malgrat que l’expressió usualment s’ha traduït aquí i a Anglaterra per ‘tothom ha de drogar-se bé’ o ‘tothom ha d’estar ben drogat’, el terme és prou ambigu, segons la zona on s’utilitzi, perquè no s’hagi d’interpretar forçosament d’aquesta manera, atès que, en alguns llocs la traducció del ‘get stoned’, es fa també com ‘apedregar’.

En conseqüència, si en lloc de drogar-se parlem del terme bíblic d’apedregar, tot canvia i ens acosta molt més al Llibre dels Proverbis. Si ho mirem d’aquesta manera, ens adonarem que la cançó adquireix tota la seva dimensió moral i observarem que deixa de ser una vulgaritat, perquè, al capdavall, els éssers humans ens dediquem a apedregar-nos i ser apedregats durant tota la nostra vida. Sobretot, si ens atrevim a sortir de la cleda. Si ens veuen com una amenaça. Són les complexes metàfores de Dylan, les seves enigmàtiques al·legories.

Que cadascú en tregui la conclusió que consideri més adient. La meva la tinc clara: seguint el dictat del propi Dylan, crec que el get stoned és sinònim d’apedregar i no de col·locar-se ni de drogar-se; i que la cançó és un comentari sobre la naturalesa dura i implacable del judici social, que pot arribar a ser aclaparador, i no una al·legoria de les drogues.