Posar-nos al costat dels qui treballen per la pau i la democràcia és l'única sortida per a la humanitat

[Text llegit en l’acte organitzat per la Regidoria de Memòria Històrica i Patrimoni de l’Ajuntament de les Franqueses, en l’acte de commemoració dels 85 anys del bombardeig de la població durant la Guerra Civil espanyola]

Aquest 24 de gener a les Franqueses ens hem aturat una vegada més per fer memòria de la història que ens han negat. Necessitem espais de trobada i de calma per posar noms i recordar, tornar a passar pel cor, les persones que van patir la Guerra Civil espanyola, els perdedors, els oblidats. La història que a molts ens han explicat a escola durant anys era la dels vencedors, un relat èpic amb dates assenyalades, entrades suposadament triomfals a les poblacions i militars farcits de medalles.

Però aquí volem fer presents els homes i les dones que no figuren a cap llibre, aquells franquesins a qui probablement ningú no dedicarà un carrer ni una plaça, perquè van morir al front, o sota l’esclat de la bomba que va enfonsar la seva masia, o en un camp de concentració o d’extermini.

Potser havien anat al front convençuts a lluitar pels ideals republicans, o qui sap si sols els havia tocat anar-hi per força. Potser les seves dones, germanes i mares estaven de banda de la República i col·laboraven en la lluita des de casa o al mateix front de guerra. De ben segur, moltes d’elles treballaven la terra, mantenien la casa i esperaven el seu retorn. No hi ha èpica, en els vençuts. Hi ha vida, molta lluita i finalment, silenci.

Silenci.

I por.

El silenci ha fet que a moltes cases de les Franqueses i d’arreu s’hagi trencat la cadena de la memòria dels fets de la Guerra Civil, perquè els homes i les dones que l’havien sobreviscut sovint no volien parlar-ne ni dins les parets de casa seva. La por que se’ls havia ficat ben endins, el desig de tirar endavant, de no atabalar fills i nets amb les vivències doloroses passades, van fer callar molts dels qui van viure la guerra.

El meu germà i jo vam tenir la sort que el nostre pare, Manel Ballús Roca, que havia estat al front de l’Ebre, a la serra de Pàndols, ens parlava amb naturalitat i també amb espant de la guerra, dels xiulets de les bombes, dels ferits, dels joves morts al seu voltant; del sense sentit i la indignitat del camp de concentració de Deusto on el van recloure després…

Jo vaig néixer un mes de gener, a Granollers. Durant molts anys, els meus aniversaris van anar lligats al so estrident de la sirena que recordava els bombardejos del gener del 1939, sirena que sonava just a la cantonada del carrer de casa i feia que de nena em tapés les orelles amb les mans per no sentir-la tan fort. Encara ara no sé qui manava que s’engegués, potser era una mena d’advertència de les autoritats franquistes a la població… Com si ens diguessin: “Recordeu què pot passar si no acoteu el cap i calleu.”

Per això crec que són importants aquests moments d’aturada i de record, per poder anar posant nom i relat al que hem viscut i sobretot a la gent que va morir o va veure la seva vida destrossada per la guerra. Però, per damunt de tot, per prendre consciència que, malgrat les atrocitats de guerres passades i presents, posar-nos al costat dels qui treballen per la pau i la democràcia amb insistència i amb perseverança és l’única sortida per a la humanitat.