“L’artista està en absoluta oposició a l’Estat, que prova sempre d’aniquilar-lo”, segons Picasso

No recordem del tot la data. Potser ara ja fa uns 12 anys que vam anar a Roca Umbert, a Granollers, amb l’alcalde Mayoral, en Carlos Pazos i jo, a veure si podríem fer-hi alguna cosa d’art contemporani.

Allà encara no hi havia cap estructura d’art contemporani. Uns anys més tard, de seguida hi va agafar embranzida la cosa professional que hi ha ara, però llavors tot estava obert en qualsevol direcció. Ens va semblar que les opcions eren obertes per fer-hi lliurement una peça. Però no estaven obertes en la direcció que hauria pres si nosaltres hi haguéssim participat. Nosaltres no ho sabíem. Vam anar-hi pensant en Bones festes, que faríem Bones festes: un muntatge fet amb les restes de les lluminàries de Nadal de l’any que fos i amb tota la brossa vegetal i decorativa que els serveis de neteja no haurien de llençar. Llavors, nosaltres triaríem el que ens convingués per fer la instal·lació Bones festes, que hauria estat l’acumulació de les restes i deixalles de les festes de Nadal, Cap d’Any i Reis.

Potser hauríem generat una muntanya de restes, on, en diversos monitors, s’hi projectaria un clip prèviament enregistrat d’una actriu estil Catwoman/Barbarella, disfressada de dimoni estil Querelle/Jean Paul Gaultier, i de nom Demònia. Tal com indica el nom, l’actriu no estaria per gaires hòsties i repartiria, a tort i a dret, improperis i accions gens recomanables per a la societat benestant. La música seria una desconstrucció embrutida de les cançons típiques de Nadal. Tot plegat en un ambient angoixant, iconoclasta, sorollós, divertit, esbojarrat i emboirat. En general, una intervenció poc edificant i només per a adults.

No ens vam pas adonar que anàvem de cara al fracàs, amb la il·lusió que caracteritza la sola idea de projecte artístic. No ens vam adonar que de cap manera una cosa així, amb diner públic, en aquell moment i en aquell lloc, fos possible. Va ser una estavellada conceptual que, en algunes imatges, podria semblar una instal·lació de Paul McCarthy. En Paul McCarthy exposa les seves obres als museus, també als museus espanyols. Ha fet exposicions, concretament al CAC de Màlaga, i Màlaga no és pas tan lluny. Tampoc no ho és en el pensament ni en la voluntat de mostrar un art pertorbador i grotesc sense fer-ne una disquisició moral que acabi en censura o prohibició.

Nosaltres, però, no vam pensar en aquests condicionants, que de ben segur existien en el pensament general del consistori del moment. No ho podrem pas saber, perquè, al cap de poc, la situació va prendre un camí cada cop més allunyat de la proposta que volíem construir. Ara això seria inversemblant. De fet, ja ho era quan ho vam proposar, però nosaltres no ho vam veure. Naturalment, el resultat va ser l’absència de resultat.

De vegades, és millor aturar-se abans de començar a preparar un projecte. Així no perds temps i pots contemplar nítidament el panorama on el teu projecte hauria aterrat i caigut en la devastació més absoluta. Però encara és pitjor la inacció, perquè, si bé la devastació absoluta sembla insuperable, sempre pot haver-hi alguna cosa pitjor. Així ho diu Shakespeare en una de les seves tragèdies, quan un conseller li diu al rei: “Això és el pitjor!” I el rei li contesta: “No, no és el pitjor mentre puguis dir ‘això és el pitjor’.”

Així que li vaig dir al Carlos que encara podíem dir el pitjor i no considerar que ho fos, perquè podíem dir-ho sense que ho fos ni hagués de ser-ho en la brevetat del fet de dir-ho. Consideràvem, llavors, en aquell moment, que encara podria ser pitjor. I així es va fer difícil avançar. També se’n fa, de difícil, avançar quan les coses van millor del que va passar allà. De fet, la dificultat és sempre present en aquest país, que no ha generat ni vol esmerçar recursos similars als que destinen l’Estat francès, l’alemany o l’anglès. I no els va pas tan malament aquesta llibertat fora de control.

Però, atenció, recordem el que va dir Picasso sobre la relació entre l’artista i l’Estat: “L’artista està en absoluta oposició a l’Estat, que prova sempre d’aniquilar-lo.” Per això els artistes han hagut de creuar infinitat de barreres i adversitats. Segons ell, millor desanimar les arts que no pas estimular-les.

Seguint, doncs, Picasso, ja va anar bé que no ens acceptessin la idea Bones festes, perquè, segons ell, estàvem en la bona direcció: transformats en víctimes invencibles dins el circ romà de l’art. No m’ho acabo de creure del tot, això de Picasso, però sí que respecto més la idea que l’art no ha de ser academicista, social, professoral, pedant, instructiu, actualitzat, objectiu i reputat. Si ho és, sempre porta cap a l’avorriment.

Estic segur que la meva mare, si llegís això, em diria: “On vols anar així, fill meu?”