Hi veig una metàfora dels moviments europeus del segle XX que, prometent el paradís a la terra, van conduir pobles sencers, de grat o per força, a autèntics inferns de dolor, destrucció i mort

Dissabte vespre, 14 d'octubre. Granollers. Teatre Auditori. Quatre hores de gran teatre. Durada inusitada per a una gran obra de Wajdi Mouawad, de qui ja havíem vist Incendis i Cels i de qui molts hauran llegit Ànima. Magnífica interpretació coral. Cinc actrius i sis actors encarnen una multiplicitat de personatges, fins a 26. Diversitat d’èpoques, de temes i de localitzacions que desfilen per l’escenari amb superba direcció d’Oriol Broggi. Des de l’Europa de 1871 fins al Canadà actual, passant per les dues guerres mundials, la resistència contra l’ocupació nazi, la caiguda del mur de Berlín i el coetani atemptat terrorista contra dones a Montreal. Tot exposat per l’autor a cop de salts en el temps i l’espai, marcats escènicament amb mitjans simples i de gran bellesa. Text colpidor, a vegades brutal, servit amb austeritat i força per tota la companyia. Intricat laberint d’històries sobreposades. Reflexió poètica sobre el mal, la violència i la trista història d’Europa. Les dues guerres mundials que deixen en moltes vides una empremta que arriba fins als nostres dies. I devastadors conflictes familiars que s’hi barregen. Però també reflexions sobre els llaços de sang que són ineludibles i destructors, sobre els amors impossibles i sobre la importància de l’amistat. I encara hi trobem més temes: la identitat, la família, l’abandó, el perdó, la tolerància, la reconciliació. Entre el cúmul d’històries i temes entrellaçats en destaco un: la utopia destructiva. Un jove aristòcrata idealista, rebel i desclassat, crea una colònia de vida natural i feliç enmig dels boscos de les Ardenes i arrossega la seva família a viure-hi una existència aïllada, que els ha de dur la felicitat, i que ha de ser l’embrió d’una humanitat futura harmònica i lliure de tot mal. Però amb el temps l’obstinació del pare acabarà arrossegant la família a la desgràcia; l’idealista s’ha convertit en el botxí que anirà destruint, d’un en un, tots els seus membres: dona, fills, nets... Hi veig una metàfora dels moviments europeus del segle XX que, prometent el paradís a la terra, van conduir pobles sencers, de grat o per força, a autèntics inferns de dolor, destrucció i mort

Hi veig una metàfora dels moviments europeus del segle XX que, prometent el paradís a la terra, van conduir pobles sencers, de grat o per força, a autèntics inferns de dolor, destrucció i mort

‘Boscos’