Al 2020, li demano salut i un polsim de sort per poder continuar sent tan feliç com soc ara

Dilluns 30 de desembre de 2019 Tarda Les temperatures han baixat una mica, a les nits fresqueja, però de dies continuem instal·lats en una mena de primavera de propina. Egoistament, permeteu-me aquesta frivolitat a mi que no m’agrada l’hivern, és com un regal, malgrat que sàpiga, com tots vosaltres, que és enverinat. Retornar a un llibre on ja has viscut és una experiència especial. Agafar de la lleixa el primer volum de Guerra i pau de Tolstoi, publicat per Edicions 62 (a la Molu) en la traducció de Carles Capdevila (1928) i revisat posteriorment per Bartomeu Bardagí (1960), representa un viatge en el temps. Obro les tapes toves verd chartreuse, amb algunes arrugues esblanqueïdes, no pas per l’edat de l’exemplar, sinó d’haver-lo tingut tant a les mans. I em retrobo amb la primera pàgina sèpia marcada amb llapis: “Primavera de 86” i la meva signatura. M’envolo fins a aquella primavera, la dels meus 20 anys, quan estudiava la carrera a Barcelona. I agafava cada dia el tren de Llinars a l’estació de Sants per anar fins al carrer Melcior de Palau a la facultat de Magisteri. Llavors, els trens de rodalies eren força rònecs, l’estació de Sants encara no semblava un aeroport i tot just acabaven d’inaugurar el Parc de l’Espanya Industrial. Tenia pocs diners a la butxaca, els que guanyava fent classes particulars, i així que podia me’ls gastava en llibres, això sí, sempre edicions senzilles. Encara recordo les llargues converses al tren amb una amiga, que encara ho és, parlant del que havíem llegit. I riure amb la tranquil·litat de qui encara té uns pares que entomen les responsabilitats importants. Passejo el palpís dels dits per damunt els fulls esgrogueïts d’aquesta novel·la com si volgués acaronar tots aquells anys. M’hi endinso amb un amor incondicional i intento reviure el que sentia llavors quan la llegia i me’n vaig enamorar fins al moll de l’os. Aquella primavera en què el meu xicot va marxar a la mili i que jo tenia els mateixos anys que farà enguany el meu fill petit. Aquella noia de la primavera del 1986 encara viu en mi, coberta per les altres jo –com si fossin unes nines russes– que m’han anat engolint antropofàgicament fins a arribar a ser com soc ara. Dimarts 31 de desembre de 2019 Tarda Abans no vingui la família a sopar, m’assec a l’ordinador i faig un petit collage de fotografies com a resum de l’any. És una estona de reflexió, repassant tot el que he viscut en aquests 12 mesos. Professionalment ha estat un any molt intens. He treballat moltíssim, però ha donat fruits: dos llibres publicats (Sal roja i Pots comptar amb mi), moltes presentacions, fires literàries, entrevistes, clubs de lectura... He format part del jurat de dos certàmens literaris. He continuat escrivint aquest dietari setmanalment, fent un article d’opinió mensual al Nació Digital i col·laborant amb la revista Vallesos. He entrat al programa Lletres a les Aules de la Institució de les Lletres Catalanes. I he signat un contracte amb l’agència literària Sandra Bruna. Familiarment, el meu fill petit ha entrat a estudiar un grau superior a Barcelona i el gran s’ha independitzat. I nosaltres, ha fet 30 anys que ens vam casar, i tot i els alts i baixos de la vida, continuem fent camí i aprenent a estimar-nos. I pel que fa a la salut, podem estar contents. Políticament i socialment, tot és més que millorable, però tinc clar que continuaré treballant per avançar en el camí de la llibertat i la justícia social. Al 2020, li demano salut i un polsim de sort per poder continuar sent tan feliç com soc ara. Per això, més que demanar, només puc donar gràcies per aquest any en què he gaudit tant. Potser, també, perquè amb el temps he après a valorar millor tot el que tinc i necessito menys per ser feliç. Dissabte 4 de gener de 2020 Nit Feia 22 anys que no tenia una crisi de migranya. La reconsagrada m’ha tingut tres dies al llit, a les fosques i amb vòmits. Ara ja estic millor. Apa, feina feta fins d’aquí a dues dècades. Diumenge 5 de gener de 2020 Tarda Llegeixo un paràgraf de Guerra i pau on la dona del príncep Andreu diu: “Jo no comprenc per què els homes no poden viure sense la guerra!” Han passat més de dos segles des que Tolstoi va escriure aquesta frase i, tristament, hi ha molts homes que continuen sense saber viure sense les guerres. Fa tan sols dos dies que el delirant president dels EUA va ordenar assassinar el comandant de la Guàrdia Revolucionària de l’Iran Quasem Soleimani.

Al 2020, li demano salut i un polsim de sort per poder continuar sent tan feliç com soc ara

Brindo per la il·lusió!