Cal estar atents a com és la vida diària del grup escolar: observar, escoltar, preguntar, dialogar, acompanyar tots i cadascun dels alumnes

“Si vols la pau, preocupa’t per la justícia”, afirmava la saviesa antiga... I Zygmunt Bauman afegeix que, a diferència del coneixement, la saviesa no envelleix. Començaré per recordar el que ja sabem: que en totes les èpoques i cultures no només han existit manifestacions de violència sinó que també s’han palesat en les formes més variades. Les expressions violentes que observem avui dia esdevenen motiu de molta preocupació en la nostra societat i es manifesten a l’escola, a la família, a la feina, al carrer... i, sobretot, afecten a aquells subjectes més fràgils i vulnerables. Si ens centrem a l’àmbit escolar, les estadístiques ens mostren que el bullying és la segona causa de violència social que existeix. És difícil saber si aquesta afirmació és del tot verídica però el que sí que crec que ho és –perquè sovint ho observo en el meu ofici de psicòloga clínica–, és la manera crispada, inquieta, alterada o agressiva amb què ens relacionem o comuniquem, la qual cosa, és obvi, que afecta el món infantil. Ens envolta una violència que la podríem classificar de baixa intensitat, força subtil... però esdevé contínua, diària i s’instal·la com a normal en la nostra manera de fer. Per tant, m’agradaria que quedés ben entès, que el què ens passa a nosaltres, als adults, la manera que tenim de funcionar o de com ens ubiquem a la vida en els diferents àmbits (familiar, social, laboral i escolar) tenen molt a veure amb la violència, l’assetjament o el maltractament que afecta a la població infantil. Dit això, és clar que l’anomenat bullying o assetjament escolar [intimidació entre iguals], esdevé una conseqüència de l’esmentat entorn ambiental que respirem. I és sobre el bullying, on em centraré. Ho faré amb l’ajuda d’una doble pregunta: –Quins són els trets distintius del bullying/violència? –Què hi té a veure una societat tan contradictòria com és la nostra? M’agrada enllaçar bullying amb violència perquè considero que les dues accions tenen com a denominador comú la dominació d’una persona sobre una altra que queda submisa a ella. Tot i que depèn de l’edat, en el sentit que el bullying es dona més entre els infants i joves –i la violència és més pròpia dels adults–, no sempre és així i amb més freqüència del que ens pensem, també observem actes violents entre els joves. Quant a la primera de les qüestions formulades sobre el bullying, voldria recordar algunes consideracions. Fa anys, arran d’haver-se succeït en alguns centres escolars episodis greus de violència/bullying –que van derivar en suïcidis–, la Llei d’educació va posar com a obligatori que cada escola posés en marxa un pla de convivència tant a Primària com a Secundària o a Cicles... però hem vist passar el temps i, com molts altres bons projectes, també han quedat a la carpeta de l’oblit. El psicòleg-educador Lluís Funés tot sovint defensa la necessitat que “aprendre a conviure” és una tasca que cada classe escolar hauria de tenir. Fóra bo que ens preguntéssim de forma seriosa com s’aprèn a conviure, I ho dic per no caure en discursos buits que tan bé se’ns donen; és evident que no serveixen per res però queden bé. En el bullying el menyspreu, la ridiculització, les rialles del grup assetjador converteixen en un suplici la vida del nen/adolescent a l’aula, però sobretot al pati, quan la presència de l’adult és més llunyana i fàcil d’evitar. Tenim víctimes i botxins, també el que dissimula o aplaudeix quan un company pateix en soledat aquestes humiliacions. Per part dels adults/educadors entenem que és d’una gran necessitat i un objectiu a assolir el poder enllaçar el món emocional o els conflictes psíquics que pateixen molts alumnes amb l’assoliment dels aprenentatges escolars. Em deien uns pares: “Quan realment tens problemes, la gent mira a una altra banda… És imprescindible que a l’escola es faci educació emocional…” Cal estar atents a com és la vida diària del grup escolar: observar, escoltar, preguntar, dialogar, acompanyar tots i cadascun dels alumnes. És la millor prevenció contra l’assetjament, contra l’exclusió del diferent, contra la imposició del fort sobre el dèbil. El qui és objecte de persecució es tanca en el seu món, s’aïlla i no acostuma a trobar refugi ni en els seus pares ni en els seus mestres. Des de la nostra perspectiva psicològica volem que quedi clar que l’estructura que sosté la nostra societat incideix sobre el creixement d’aquests infants i adolescents que, d’aquí a pocs anys, esdevindran adults. I és en aquesta generació futura on pensem que hi hem de posar-hi la nostra esperança, intentant canviar els models actuals que ens sostenen. I aquí és quan entrem a la segona de les preguntes: què hi té a veure la societat en què vivim? En un dels seus treballs, Freud reflexiona i es pregunta: quin és el nostre país? On vivim?. El nostre país ve d’haver patit un maltractament i els efectes violents del feixisme continuen afectant els descendents, és a dir, les següents generacions, què és la nostra. La motxilla que portem és considerable i els efectes psíquics que han suposat el mandat d’exemplars com Franco, Hitler, Pinochet o Milosevic... tots ells formen part de la galeria dels horrors que planegen encara en el nostre imaginari col·lectiu de la societat que hi formem part; segur que de forma inconscient arrosseguem aquest llast tan potent. No resulta gens fàcil veure-hi clar immersos com estem dins d’un sistema capitalista el discurs del qual comporta la confusió, l’agressivitat i la justificació de la violència. Un estudi fet per les psicoanalistes Anna Miñarro i Teresa Morandi sobre la repressió, silenci, memòria i salut mental conclouen i ratifiquen la idea freudiana que l’inconscient “no oblida mai” i que les petjades amnèsiques –és a dir, les de les generacions anteriors– sempre poden activar-se! És prou sabut que allò que en diem oblit no és altra cosa que repressió dels records amb la consegüent tendència que allò reprimit sempre sorgeix a través de símptomes com els que patim: al cos (amb cefalees, fibromiàlgia/fatiga crònica, còlon irritable...); a la ment (amb depressions, obsessions, toxicomanies...) o amb conductes diverses de violència com les esmentades. Si ens mirem com estem nosaltres i com està la nostra gent propera, tristament observem que amb més o menys mesura hi estan presents alguns d’aquests símptomes o comportaments. Però, tot i això, vull fer un crit a l’esperança! I aquí cadascú de nosaltres hi hem d’esmerçar tots els esforços que estiguin al nostre abast: sabem que no naixem ni violents ni dolents... però sí que estem dins de la influència de la societat i de la família que ens inclinen i ens empenyen cap a aquest tipus d’accions i símptomes psicopatològics. Les experiències emocionals viscudes ens condicionen des del naixement i és al llarg de la primera infància quan esdevé el desenvolupament i la maduració de la personalitat dels infants. Partint, doncs, d’aquesta premissa hem de ser optimistes i hem de creure que és possible i hem de lluitar per fer realitat aquest camí. Això sí, tal com hem dit: amb esforç i responsabilitat.

Cal estar atents a com és la vida diària del grup escolar: observar, escoltar, preguntar, dialogar, acompanyar tots i cadascun dels alumnes

‘Bullying’/violència o el poder del més fort