Fa certa por que els darrers canvis accionarials a la companyia impliquin un retrocés de la catalanitat de Cacaolat.

El jove Joan Viader i Roger, a la porta de la granja que el seu pare, Marc Viader i Bas, havia obert al carrer Urgell de Barcelona / foto: jviader.cat Últimes setmanes de neguit. Després de passar per Rumasa i a continuació per la Damm, aquests dies s’ha fet públic que ColaCao comprarà a Damm el 50% de Cacaolat. Diuen que l’operació és important ja que s’haurà creat la major companyia de batuts de tot l’Estat. L’aposta de ColaCao comportarà el desenvolupament i la comercialització d’aquesta marca a “nivell nacional i internacional”. La informació publicada a EL 9 NOU ens permet saber les dades de com a crescut Cacaolat els últims temps: el 12% respecte a l’exercici anterior i amb una plantilla de 225 persones. Sempre –encara– amb seu a Santa Coloma de Gramenet. Tot això, després de diverses vicissituds i entrebancs que van permetre superar els problemes que s’anaren succeint en els darrers anys a la marca Cacaolat. Mai no hauríem d’oblidar que Cacaolat va néixer a Cardedeu de la mà de l’empresari i prohom de la vila Marc Viader i Bas (1879-1954). A finals del segle XIX, Cardedeu era un poble de 1.400 habitants. En Marc Viader, un pagès del barri del Rieral, fou un jove emprenedor que en pocs anys va franquejar una munió de dificultats fins a obrir una lleteria al carrer Xuclà de Barcelona, establiment que encara existeix. L’any 1925 va construir la Granja Viader, on tindria l’explotació de les vaques que donarien la llet per a la seva nova companyia. En Marc Viader es va casar amb Matilde Roger i Canals i van tenir vuit fills, dedicats al negoci familiar gairebé tots. Marc Viader va participar en la fundació de la Societat Anònima Letona el 1925; va posar el seu fill Joan Viader i Roger al front de l’empresa el 1931, i va arrencar la comercialització del nostre Cacaolat el 1933, encara que aquest fill Viader ja havia patentat el procediment i la marca el 1931. El negoci va créixer de manera espectacular. Joan Viader havia viatjat sense descans per Europa i havia estudiat els avenços de la indústria de la llet. Després d’una llarga vida dedicada al seu negoci, el fundador Marc Viader va morir a Cardedeu a 75 anys el 1954. Aquell mateix any l’Ajuntament de Cardedeu d’aleshores li va posar el nom a la petita plaça del darrere de la mansió familiar, del 1921 i 1917, obra de l’arquitecte Manuel J. Raspall. He explicat tot això perquè la història d’aquesta marca i d’aquest negoci familiar ja hem vist que ha estat grapejada per tothom, una empresa darrere l’altra, perquè totes sabien que allò era un plat sucós. El nom de Cacaolat s’ha conservat i, segons com, ens n’hem de felicitar que avui encara el veiem com una victòria de la tenacitat empresarial. Però tots sabem que quan es fan servir els termes nacional i internacional per referir-se a la comercialització, tot el valor que li van donar els Viader durant els anys de la seva explotació es pot perdre pel camí sense remei. Amb aquella inefable Rumasa, amb la Damm i ara amb ColaCao, els valors catalans de proximitat es poden acabar diluint en un negoci sense nervi ni sentiment. I cal dir-ho: el Cacaolat pot perdre la catalanitat que li va infondre la família Viader. LLUIR COM UN PRODUCTE CATALÀNomés cal fer una ullada a l’ampolla d’un Cacaolat i mirar-la de prop, en lloc de l’etiquetatge no guarda ni un trist raconet que faci intuir que es tracta d’un producte català. Sabeu aquell “Des de 1933”? Doncs ja fa temps que acostuma a dir “Desde 1933”, fins i tot als envasos que es distribueixen a Catalunya... Queda clar, doncs, què vol dir comercialitzar a “nivell nacional i internacional”: perdre les arrels que van impulsar i fer gran el producte. I encara que no portin la companyia a Sevilla! Que també podria ser! De més verdes en maduren amb tot el que hem vist. Perquè, desenganyem-nos, no n’hi ha prou amb la conservació de la marca històrica, que semblaria que això és i serà un fet. Damm i ColaCao –marques igualment catalanes– haurien de fer que Cacaolat llueixi com un producte català, malgrat aquest canvi de paradigma a “nacional i internacional”. L’etiquetatge pot definir prou bé la qualitat d’un producte i endemés ser el reconeixement de la feina d’aquells emprenedors del Cacaolat, els Viader. Fa certa por que els darrers canvis accionarials a la companyia per ColaCao o Damm impliquin un retrocés de la catalanitat de Cacaolat. Per això el títol d’aquest article. No és res més que l’expressió de la meva preocupació pels camins d’un producte genuïnament català: “On vas, Cacaolat?”