| 17:42
Opinió

El Vallès Oriental pateix una baixa natalitat dramàtica que s’arrossega des de fa dècades.

El futur dubtós d’una comarca sense infants

La Cristina, de Lliçà d'Amunt, amb la seva primera filla, l'Ona, nascuda el setembre de 2023
La Cristina, de Lliçà d’Amunt, amb la seva primera filla, l’Ona, nascuda el setembre de 2023 / foto: Griselda Escrigas

La premsa fem servir llocs comuns a l’hora de tractar de demografia. El primer dia de l’any es busca el primer nadó i a l’estiu es dona a conèixer el rànquing de noms d’èxit. El 2023 als pares i mares vallesanes els ha agradat diferenciar-se de la resta del país perquè els noms amb més fortuna han estat Ona (26) i Nil (30), que han posat fi al domini de Júlia i Martina, per a les nenes, i Marc i Pol, per als nens. A Catalunya, els noms més posats han estat Martina i Jan.

Les modes a l’hora d’inscriure els infants al registre civil no poden amagar el drama demogràfic que s’arrossega des de fa dècades. Tal com recull EL 9 NOU a les primeres pàgines d’aquesta edició i certifica l’Institut Català d’Estadística (Idescat), el 2023 van néixer només 2.667 criatures, cosa que suposa un 47% menys de nadons que ara fa 15 anys. Només el 2023, la natalitat ha caigut el 6,9%, que en termes absoluts vol dir 199 naixements menys que l’any anterior. El Vallès Oriental es troba als nivells més baixos de nadons per cada 1.000 habitants de les comarques de l’àrea metropolitana de Barcelona, amb el 6,3%. Són dades que fan preveure un col·lapse com a societat, perquè una comarca sense criatures és una comarca amb el futur més que dubtós.

El drama de la baixa natalitat al Vallès Oriental no és exclusiu d’aquí ni de Catalunya o l’Estat espanyol. Passa amb més o menys intensitat arreu dels països occidentals, que arronsen les espatlles a l’envelliment inexorable de les seves poblacions. En tot cas, a casa nostra es troben a faltar polítiques decidides de natalitat i això voldria dir, entre altres mesures, vetllar per una situació econòmica digna de les parelles i les famílies monoparentals, o una intervenció pública que trenqui el gairebé impossible accés a un habitatge. Ni la Generalitat ni els ajuntaments –encara que no els toqui competencialment– no poden deixar les polítiques de natalitat exclusivament en mans del govern central. Cal que també esmolin l’enginy per donar suport a les famílies que, amb l’aigua al coll, difícilment triaran portar més criatures al món.