"Toni el Mago", que tampoc no va afinar gens, en traduir "es Diner" al castellà el va traduir per "dinero".

Una coneguda empresa d’alimentació catalana ja fa temps que per promocionar el seus productes en fa propaganda per la televisió amb anuncis de llarga durada; anuncis que solen recrear una petita història mundana sempre amb un deix d’humor i un final feliç. Tal com explica el director creatiu de l’agència de publicitat que n’ha fets alguns per aquesta marca: “El concepte creatiu sorgeix d’observar la realitat del dia a dia a les cases d’aquest país.” El fet és que aquests espots publicitaris aconsegueixen empatitzar amb els televidents i tot sigui dit, de passada, amb notable èxit.
Fa anys, m’explicava un bon amic que és un dels professionals del piano més reconeguts de la Península actualment que, de jove, un oncle llunyà també li va fer la pregunta retòrica: “I tu, a què et dediques?” “Jo toco el piano.” “Ah, sí, bé… i de què treballes?”
Per bé que suposadament a les cases d’aquest país hi pugui haver la creença generalitzada que les disciplines artístiques són un mer passatemps, ja comença a ser hora que es capgiri la tendència i es posin al mateix nivell de qualsevol altra carrera acadèmica, com en els països més avançats, on als músics, pintors i actors se’ls equipara als advocats, arquitectes o científics. En el darrer espot d’aquesta empresa –que en línies generals és fruit d’una bona idea inicial–, si s’hagués filat més prim, haurien estat a punt d’aconseguir-ho. L’autoria s’ha d’imputar –a qui, si no?– al creatiu de l’agència de publicitat que hagin contractat per a la ocasió i que estic gairebé segur que ja els hi lliura el producte acabat.
Però anem a l’anunci: els protagonistes són una família i el personatge principal és el fill adolescent, a qui els pares fan estudiar la carrera de Dret però que no es concentra en els llibres de lleis, sinó escoltant música a totes hores amb els auriculars posats. Amb la família asseguda a taula, el xaval té un acarament amb els pares i, a la seva manera, neguitós però alhora amb actitud desimbolta, exposa quins son els seus anhels i quin camí vol emprendre: [sic] “Mare, pare, penso deixar els estudis per centrar-me en la música… No haver-me apuntat a classes de piano, per llavors dir-me que no es seriós, que no és tan important com ésser advocat… Què fa un advocat quan celebra que ha guanyat un cas? Doncs arriba a casa i posa la seva cançó i fa saber a tots els seus veïns quina és la seva cançó. Sabeu on rau la gràcia de tot això? La seva cançó serà la meva cançó, aquella que vaig compondre mentre no estudiava Dret Civil…”
Després que els pares han escoltat perplexos i sense dir ni piu el soliloqui del noi, el pare deixa anar un: “Val.” El xaval se sorprèn: “Com?” I la mare amb un somriure li referma: “Que val, que d’acord.”
Fins aquí tot sembla perfecte, un anunci amb un final memorable. El meu retret –i no es tracta de posar aigua al vi, sinó d’afinar– és per la frase que posen en boca del jove: “Penso deixar els estudis per centrar-me en la música.” I què s’imaginen, doncs, que per dedicar-se a la música no s’ha d’estudiar?
“VENGO CON DINERO”
Ara fa unes setmanes que l’amic David Baret, destacat consultor i comunicador, em va fer arribar una publicació del Diari de Menorca, rotatiu amb el qual col·labora assíduament. És una carta al director que signa Andreu Marquès, un veí de Ciutadella, en la qual fa diverses puntualitzacions a un article aparegut anteriorment i que el diari titulava “Vengo con dinero”. Andreu Marquès explica que el seu pare, Tolo Marquès, de malnom es Diner, era electricista i va ser Caixer casat el bienni 1976/77 igual que també ho havia estat el seu avi. La professió d’electricista tothom sap quina és, però es possible que això de ens obri un interrogant. Ho explico: la Junta de Caixers la formen representants de l’antiga societat illenca que, bo i preservant els estatuts medievals, són els qui s’ocupen de la festa dels cavalls, la tradicional festa de Sant Joan. El nomenament dels càrrecs d’aquesta junta és per a dos anys, en un acte solemne que se celebra a l’ajuntament i que queda composta per: Caixer senyor, escollit d’entre una de les famílies de la noblesa; Caixer capellà, també conegut com sa Capellana, que representa l’estament religiós; Caixers pagesos, l’un de la zona de Tramuntana i l’altre de la de Migjorn; Caixer fadrí, solter i abanderat, i Caixer casat, que ha d’estar casat i exercint un ofici manual, que representa l’estament menestral, com era el cas d’en Tolo.

Els Caixers de Ciutadella(Menorca).

Explica Andreu Marquès: “El meu pare, Tolo es Diner, va ser cridat per anar a fer el servei militar a Infanteria de Marina. Primer es feien tres mesos de campament al port d’Andratx (Mallorca) i després 21 mesos, a la base militar del port de Maó. Un dels companys seus que va partir amb ell i que era de Ciutadella era en Toni el Mago, que va tenir durant molts anys una sabateria a la plaça d’es Pins i també va fer feina a sa Banca Catalana. Segons em va comptar el meu pare, quan varen acabar el campament, en Toni el Mago va enviar un telegrama al seu pare informant que tornava a Menorca, i entre altres coses li deia: “Vengo con dinero”, cosa que va estranyar el seu pare… “S’al·lot diu que ve amb doblers, no ho entenc, tot es campament se l’ha passat demanant.”
Tal com solia passar en aquella època, el telegrama estava escrit en castellà, i Toni el Mago, que tampoc no va afinar gens, en traduir es Diner al castellà el va traduir per dinero. “Al final no va venir amb doblers, sinó que venia amb en Tolo es Diner.”
EL GRAFÒLEG
El dictador Franco havia nomenat ministre a Laureano López Rodó, atorgant-l’hi el Ministeri de Planificació i Desenvolupament, un càrrec de vital importància en aquella Espanya empobrida, on el tecnòcrata s’hi va aplicar de veres per dur a bon port els seus tres Planes de Desarrollo (1965-1973), que com a bon resultat farien que molts espanyols poguessin comprar frigorífic, televisió i un vehicle utilitari. És just reconèixer que aquell incipient estat del benestar va venir propiciat en gran mesura per la dinàmica de creixement, comuna a tot Europa; però com que l’home era al capdavant dels seus Planes de Desarrollo, ell s’endugué les medalles. Mesos trepidants, despatxant amb empresaris de tots els sectors i una vertiginosa agenda de viatges programats, de cap a cap per la geografia espanyola, feien que, així que podia, López Rodó pugés a la casa familiar de Sant Feliu de Codines, on es relaxava amb la família i els amics.

Laureano López Rodó

Quasi al final del mandat de López Rodó s’havia implantat amb fermesa el retocat impost de tràfic d’empreses (ITE), que acabaria sent el principal impost de càrrec indirecte que gravava les vendes, obres i serveis i demés contractes. El document de llei –feixuc com ell sol– constava de 242 articles de reforma del sistema tributari i, és clar, en un país acostumat a pagar poc, no era gens benvingut. En una casa del poble, a taula per sopar una família que eren amos d’un petit negoci, se’n queixaven amargament:
–On anirem a parar, la feina cada cop aflaca més i tot són pagaments. I per postres, ara ens collaran encara més amb aquest nou impost!
–Ja ho pots ben dir, ja, que al ministre no el faràs canviar d’idea. A ell, rai, que totes l’hi ponen!
L’àvia de la casa havia escoltat la conversa en silenci i després de desparar la taula va pujar a la seva habitació. Sense dir res a ningú, va agafar un full de paper i desesperada va escriure a mà un pamflet incendiari i anònim en contra del ministre, que si fa o no fa acabava dient: “…i si no canvies aquesta llei, amb aquest impost que ens condemna a la ruïna, t’ompliré la casa de bombes!” A l’endemà va posar la carta dins d’un sobre amb segell i el va anar a tirar a una de les quatre bústies de correus repartides pel poble…
Quan López Rodó va llegir la carta, va cridar l’alcalde del poble per ensenyar-l’hi. Malgrat la primera impressió de tots dos, l’anònim devia ser d’una persona –econòmicament parlant– ressentida, però com que feia pocs dies s’havia comés l’atemptat contra Carrero Blanco, per precaució, l’assumpte va anar a parar a la policia secreta de l’època, la Brigada de Investigación Social, que ipso facto va reclamar els serveis d’un grafòleg.
El grafòleg, de primer cop d’ull, ja va descartar que fos escrita per un home, perquè la lletra era la d’una dona, eliminant pel cap baix un 50% de la població. A continuació, es va descartar les dones joves perquè el traç, la grafia, era el d’una anciana, i ja només en va quedar un 20%. Després es va comprovar a quina de les quatre bústies havien tirat la carta anònima, amb la certesa que, pel seu modus operandi, una dona d’edat avançada sempre ho faria a la més propera al seu domicili, i aleshores el radi d’acció es va acotar al mínim. Tant va afinar el grafòleg en el perímetre resultant que només hi havia un petit negoci, amb la família del qual vivia l’àvia, a qui van interrogar i va confessar. Sembla que finalment, l’afer va acabar amb un sever advertiment i prou.