A les escoles i als instituts de Catalunya fan una cosa meravellosa que es diu el pla lector. Els alumnes […]

A les escoles i als instituts de Catalunya fan una cosa meravellosa que es diu el pla lector. Els alumnes –com hem fet tota la vida– estan obligats a llegir llibres, però ara tenen la sort que l’escriptor o escriptora va al centre una estona a compartir amb ells l’experiència de l’escriptura o l’experiència de la lectura. I és bonic. Potser els nanos no s’hi llencen amb una actitud esplèndida, és cert, però potser tampoc no és una actitud dolenta del tot perquè, és clar, els estalvia una hora de classe de català o de matemàtiques. Jo fa anys que tinc la sort, de tant en tant, de fer algun d’aquests plans lectors a alguns instituts amb la meva primera novel·la. Aquell Blau turquesa, escrit fa 19 anys. Quan em conviden a un pla lector em fa moltíssima il·lusió i sempre miro de dir que sí perquè, què voleu que us digui, que algú llegeixi el que has escrit i en parli amb tu és un regal. No crec que la il·lusió dels autors fos l’objectiu inicial dels plans lectors, ja ho sé, però jo els ho agraeixo, en part també per això. Quan sóc davant dels nanos –normalment la cosa ronda entre els 12 i els 15 anys–, abans de començar m’agrada preguntar-los dues coses: A quants d’ells els agrada llegir? A quants d’ells els agrada escriure? És una manera de copsar l’estil de la platea i el seu interès (o no). La meva experiència em diu que la mitjana a la primera pregunta és entre tres i cinc i a la segona, entre zero i un. Ja sé que no queda gaire bé dir davant la classe que t’agrada llegir. Llegir és de rarus. Ho sabíeu oi? I això em fa perdre l’esperança en el futur una mica quan hi penso. Llegir és un acte subversiu, un acte contra el sistema. El meu fill Joan, que té 11 anys i és un lector grandíssim, diu que llegir no està de moda, que està més de moda ser tonto. Sona pedant per part seva, ho sé i no és la seva intenció, us ho prometo. Perquè a més, i ho sabeu, té raó. El cas és que dimarts vaig fer un pla lector amb els alumnes de segon d’ESO de l’Institut Pla Marcell de Cardedeu –hola, nois i noies: aquí teniu la referència que us vaig prometre!– i en vaig sortir esperançada. Al segon grup, quan vaig preguntar a quants d’ells i elles els agradava llegir, més de 10 braços es van alçar, valents i segurs. I algun més després, quan vaig acceptar el manga com a gènere literari vàlid. Poseu que 15 nanos, d’uns 50, van dir que llegien regularment i per gust. I després, fins a quatre van acceptar que escrivien. Mireu: si ells llegeixen, el futur encara es pot salvar. Ho enteneu? Si més de 15 joves de 14 anys d’una classe gaudeixen amb la lectura és que hi ha esperança, és que cal continuar tenint esperança en el futur. Potser, d’aquí 15 anys, quan jo ja no faci plans lectors, ser tonto ja no estarà de moda. Confiem-hi. Molt.

A les escoles i als instituts de Catalunya fan una cosa meravellosa que es diu el pla lector. Els alumnes […]

Cal continuar tenint esperança en el futur