Aquesta és la meva filosofia: cal somriure a la vida perquè així fem que sigui millor

Dimarts, 20 de febrer de 2018 Tarda Soc optimista de mena, perquè sí, perquè penso que és la millor manera de ser feliç. Ser optimista no significa ser un ingenu il·luminat que creu que tot és fantàstic i que no cal patir per res. Tal com està el pati això seria ser estúpid! Però crec fermament en el poder de l’optimisme. Ja fa uns quants anys vaig llegir La força de l’optimisme, del psiquiatre Luis Rojas Marcos, un llibre d’assaig molt amè la lectura del qual recomano. En aquest llibre l’autor defensa la teoria, a partir de molts casos pràctics, que una actitud positiva acaba influint en tots els àmbits de la nostra vida i transformant-los. Un dels amics del GEM (Grup d’escriptors del Montseny) ens escriu cada divendres enviant-nos un pensament de cap de setmana i quasi cada divendres jo li responc (a vegades ho faig algun dia més tard). I cada divendres s’acomiada de la mateixa i meravellosa manera: “No oblidis mai que amb un somriure pots ajudar molta gent”. Doncs això, aquesta és la meva filosofia: cal somriure a la vida perquè així fem que sigui millor. Dimecres, 21 de febrer de 2018 Matí És fantàstic arribar a l’escola i que els teus alumnes i els companys de classe et facin l’onada. Són aquelles petites coses que t’alegren el dia i que et fan feliç. La setmana passada vaig dir que tenia un secret (bé, més d’un) i que, si tot anava bé, aviat el podria explicar perquè el millor dels secrets és poder-los compartir. Doncs ara ja es pot explicar: ahir vaig signar el contracte per publicar una novel·la juvenil. La meva primera novel·la juvenil, tot i que jo no crec en les etiquetes. Em fa molta il·lusió per molts motius, però un dels principals és perquè és una novel·la punyent que aborda temes que afecten els adolescents i a nosaltres com a pares i educadors. M’agrada escriure sobre temes tabú que socialment es prefereix ocultar, penso que és un greu error voler fer veure que no existeixen. Els problemes cal abordar-los de cara, poder-ne parlar i buscar-hi solucions. La literatura ens ha de fer reflexionar, ha de ser un element que et sotraguegi i et faci sentir emocions i replantejar les idees. Dijous, 22 de febrer de 2018 Matí Els matins de dilluns a dijous tenen un ritme trepidant a casa. Tots quatre o cinc, depèn de si hi ha la parella del meu fill gran, ens posem en marxa ben aviat. De sobte, la màquina comença a accelerar: la cafetera comença a funcionar; les dues dutxes no s’aturen; entrepans i sucs de taronja a punt; els Matins de Catalunya Ràdio ens posen en situació; hora de buscar allò que en el darrer moment no apareix; vestir-se ràpid; potència a l’assecador del cabell; cotxes i gos fora del garatge i un petó de fins a la tarda. Tot en poca estona passa al ritme frenètic de La presó del rei de França, de l’Elèctrica Dharma. Fins que, de sobte, el ritme s’alenteix. Quedo sola i tanco amb clau, per assegurar-me que no tornen a entrar. I arriba el meu moment: Vestida de nit, de Sílvia Pérez Cruz, de cadència melosa. I amb murrieria m’espero a esmorzar llavors. M’assec arraulida al meu racó de la cuina al costat del radiador amb el llibre. Aprofito aquella estoneta sublim de silenci fins que arriba l’hora de la meva dutxa per marxar a treballar i el ritme canvia altra vegada de la melodia lenta i reposada de l’havanera a la de Rehab, d’Amy Winehouse. En definitiva, la nostra vida és un seguit continu de ritmes canviants. Tarda Estic en xoc. No m’ho puc creure. Ho havia llegit i escoltat, però avui ho he viscut en primera persona. Fa poca estona m’han trucat al telèfon fix. Jo he contestat en català perquè és la meva llengua, no pas per fotre. És el que fa instintivament qualsevol persona: contestar en la seva llengua materna. La trucada era d’una famosa companyia telefònica. L’home m’ha parlat en castellà. Jo no n’he fet ni cas, estic acostumada a parlar en català amb gent que parla castellà. La sorpresa ha estat quan m’ha etzibat amb molta mala llet: “Hábleme en español, que estamos en España.” Tot això se suposa que dit per una persona que m’estava oferint un servei. He quedat morta i he penjat directament. Flipo molt que algú que pretén oferir un servei a través del telèfon gasti aquestes maneres amb el seus clients, quan són ells que s’haurien d’esforçar a parlar el català per obrir el màxim les seves possibilitats de mercat, per no parlar del respecte que tothom es mereix. He penjat perquè per principis evito la discussió i l’enfrontament. És més, no tinc cap problema en parlar castellà si no m’entenen, però no puc admetre aquesta agressivitat i aquestes maneres. No senyor, no, els catalans parlem català, igual que els anglesos parlen anglès i els francesos parlen francès i no penso aguantar que una persona que no em coneix de res em parli amb aquest to i amb aquesta falta de respecte, perquè sóc catalana i estimo el català.

Aquesta és la meva filosofia: cal somriure a la vida perquè així fem que sigui millor

Cal somriure perquè la vida sigui millor