El mes de juliol de 1873 un contingent carlí de 3.000 homes es concentrà a Sant Feliu de Codines

Tot regirant una antiga calaixera, el moble que és converteix en un cul de sac i on moltes famílies hi guarden els documents que consideren transcendentals (àpoques, censals, testaments...), un bon dia, els de Can Esturgó –que sempre han viscut a l’antiga casa pairal, magníficament restaurada, a les Roques del Pedró– tot remenant entre la pila hi van trobar un petit llibret imprès l’autor del qual, en Josep Mauri Carner, nascut el 1879 i emparentat amb els antics habitants de la casa, titulà Apuntes de la villa de San Feliu de Codinas. El tal Mauri va ser oficial de secretaria de l’Ajuntament local i després va acabar vivint amb la seva família a Sabadell. He estat de sort, ja que una còpia d’aquest llibret –del qual n’han desaparegut unes quantes pàgines, ves a saber quant temps fa– me l’ha fet a mans en Lluís Capdevila Segalés, a qui agraeixo la seva generositat, ja que ell també, de manera amateur, s’ha dedicat a recollir anècdotes de la nostra història més pregona i en edició privada va publicar la trilogia Vivències per no oblidar. Justament una d’aquestes parts incompletes del llibret és la que m’ha desvetllat més passió i ganes de posar-me mans a l’obra, possiblement com a conseqüència del contingut esfereïdor del relat històric d’aquell 9 de maig de 1870. Eren temps convulsos i s’anava de revolta en revolta, semblava que la gent, com si fos una necessitat fisiològica, només buscava brega. Descontents del règim monàrquic, al país es va produir la rebel·lió militar amb elements civils, que va suposar el destronament de la reina Isabel II i com a reacció a aquesta insurrecció, un alçament que havia de ser el preludi de la Tercera Guerra Carlina, el 1872. Però anem a pams i centrem-nos en el relat d’aquest llibret, que el propi autor qualifica com a “mi obrita”. Resulta que el 9 de maig de 1870, el poble es va amotinar contra el bàndol de la Ronda Negra, partidaris de l’alcalde Antonio Soler Campillo, un home natural d’Alacant que havia construït la plaça Nova i, davant mateix de la qual i amb capital propi, hi havia fet edificar el magnífic Casino Felicense, on hi tindria el seu domicili. Sabem pels diaris de la època que aquell motí tenia el seu fonament en la famosa capitació, o sigui, les contribucions. El mes de febrer d’aquell any, l’alcalde Soler havia estat condecorat amb la Creu d’Isabel la Catòlica i els partidaris de l’alcalde, la denominada Ronda Negra, eren, curiosament, la gent de les classes més humils: “[...] el otro bando lo apellidaban la Ronda Blanca, que era el favorable a la clase alta y que era el más numeroso. Resolvieron en una reunión que tuvieron en un montecillo que llaman Serrat del Cobert ir a pegar fuego al domicilio del alcalde, persona muy honrada y notable por sus conocimientos y a quién la villa le debe importantes mejoras. Así pués al anochecer del día 9 de mayo, los vecinos de esta villa, armados con armas de fuego, cuchillos de todos tamaños, palos y costales de leña y latas de petróleo, se presentaron en el domicilio del señor Soler con ademán de matarle e incendiar su casa. El señor Alcalde, que estaba prevenido desde muchos días, junto con sus compañeros de la Ronda Negra, se negaron a abrir la puerta; en el interior del domicilio del señor alcalde, además de él y sus compañeros había un sargento de la Guardia Civil con 10 o 12 miembros, todos dispuestos a hacer fuego a la multitud si fuese necesario, para hacer cesar el tumulto. En medio de aquella algazara, a altas horas de la noche partieron de la plaza en dirección a la iglésia, un grupo de 18 o 20 hombres; llegados allí descerrajaron dos o tres tiros sobre la cerradura de la puerta de hierro del cementerio viejo, anejo a la iglésia, y abierta la puerta se dirigieron al campanario para tocar a somatén. El pueblo, al sentir tocar a somatén, se apresuró en ir inmediatamente a la plaza, no sin antes provisionarse en sus casas de malas armas con el objeto de maltratar y herir a cualquier individuo de la Ronda Negra y mayormente al señor alcalde. Hombres, mujeres, niños y ancianos, todo el mundo quería matar al señor Soler, sólo por el delito de ir éste en provecho de los pobres... [...] Un vecino que se dirigía pacífico hacia la plaza para ver lo que sucedia se halló en el caso de que dos hombres de mala catadura le preguntaron a dónde iba, y como la respuesta del pobre hombre no les satisfizo, se arrancó uno de ellos un cortante y lo descargó en el hombro del desdichado, dejándole tan mal parado que le hicieron caer el hombro y costado en redondo, falleciendo a los pocos instantes. Por la mañana lo trasladaron al hospital, luego de cesado el tumulto o mejor dicho, la pequeña revolución...” L’homicidi fou perpetrat contra Vicens Vernet Deu, paleta, casat i de 24 anys d’edat, que per mandat judicial seria enterrat l’11 de maig. Ja ho veuen, la Ronda Negra donant suport a l’alcalde Soler i la Ronda Blanca incendiant-l’hi la casa amb llaunes de petroli i costals de llenya. Tot això passava a la plaça principal del poble, que després de ser construïda seria batejada com la plaça Reial, en honor al príncep Alfons, però que alguns vilatans n’hi deien la plaça de l’Alcalde Soler i d’altres la plaça Nova, ja que abans que s’edifiqués la plaça del poble estava situada al Pla de l’Os. I ara, al 1870 i en un període de conflictes gravíssims, de sang, ai l’as! l’havien rebatejada com a plaça de la Pau. “[...] Eran las 10 de la noche de aquel fatal 9 de mayo, la plaza de la Paz parecía una hoguera; la casa del señor Soler iba ardiendo con bastante intensidad, los sitiados aguardaban a que cesase algo el alboroto. El señor alcalde impaciente y casi inmóvil, teniendo a su lado al sargento de la Guardia Civil, alargaba la mano para detener de vez en cuando el sable del sargento, que encolerizado iba a mandar que hicieran fuego contra la multitud [...] Por último, a las diez y media, uno del grupo de la multitud alborotadora estaba vociferando desaforadamente en mueras al alcalde, cuando el sargento de la Guardia Civil, cansado de aguantar, con la mayor sangre fría encaró el fusil sobre él y le hizo blanco al momento; sonar el tiro, caer bañado en sangre el infeliz, y fallecer al poco rato. Quedó la plaza en cinco minutos desierta, todo el mundo se retiró a sus casas, con el corazón peor que el de una gallina, dejando a aquel desgraciado que pocos momentos antes de existir gritaba para alentar al infeliz y miserable pueblo.” El tret del sergent de la Guàrdia Civil va acabar amb la vida d’en Jaume Vernet Domènech, teixidor, casat i de 24 anys, que per ordre judicial també seria enterrat l’11 de maig al cementiri municipal. “[...] Por la mañana del día 10, llegó el batallón de cipayos mandado por el coronel don Francisco Targarona que procedía de Granollers con dos compañías...” Es van fer més d’una vintena de detinguts que serien traslladats a presons de Barcelona. UNA BONA MARATÓ En una altra calaixera, a l’habitatge del Joanet de Ca Na Valenciana, Joan Puigdomènech i Passarell, nascut el 1867, també s’hi van trobar alguns escrits d’aquest autor, cronista i secretari municipal de l’Ajuntament; com aquest passatge de la seva impublicada Història de Sant Feliu, que breument resumeixo: “El mes de juliol de 1873 un contingent carlí de 3.000 homes es concentrà a Sant Feliu de Codines amb el propòsit d’atacar la veïna població de Caldes de Montbui, enclavament liberal partidari a la República Federal Presidencialista. La nombrosa tropa s’havia format amb gent provinent de les comarques muntanyenques, a la qual donaven el seu suport testimonial don Alfons Carles de Borbó i Àustria-Este, germà de Carles VII –que era el pretendent a la corona d’Espanya– i la filla d’aquest, que aleshores tenia 5 anys, donya Blanca de Borbó. Tant l’oncle Alfons Carles com la seva neboda Blanca es van hostatjar a Can Macià, de Sant Feliu. Aquell exercit, més nombrós en efectius que tots els habitants del poble junts, fou capitanejat pel Ros Sopetes, amo de l’Hostal del Xato, un hostal de camí ral, relativament proper de la caserna que s’havia instal·lat a Can Deu Ric, on s’agrupà el contingent carlí. De nit emprengueren el camí cap a Caldes i els badocs del poble que sortien al carrer per veure la comitiva van ser obligats a afegir-s’hi; els feien dur cordes, escales i les llaunes de petroli que els carlins havien adquirit a Can Fideuer. Un d’aquests badocs era el Joan Vilanova de Can Ferreret, que va ser obligat a seguir-los i com que era de la Confraria de la Cort de Maria, va perdre la paga que rebia, ja que un dels articles l’esmentada confraria prohibia als seus membres sortir de nit (!). En arribar a Caldes, a les 12 de la nit, de seguida van ocupar tot el passeig del Remei –n’eren molts– i el barri de Sant Salvador; després hi va haver una escaramussa a l’era de Can Xalabarder i van continuar la seva marxa cap al centre de la població, on des de l’interior de les cases, amb escopetes de caça, molts calderins van mirar de contrarestar l’atac carlí. Va ser una nit intensa, fins que l’endemà, pels volts de quarts de 10 del matí, un jove carlí situat en una posició d’avantguarda va començar a cridar: “La columna arriba! la columna arriba!” i, efectivament, provinents de Sabadell i havent travessat Sentmenat ja feia una bona estona, es divisava als barretinaires vermells, comandats pel capità Felip Crespi i, pel sud, des de Mollet, també s’apropava el batalló de barretinaires d’en Jubany –el simbolisme de la barretina era acceptat per totes les tendències del catalanisme, des dels republicans federals fins als carlins–. Sense atendre cap més ordre, els carlins van optar per la retirada i van córrer desordenadament cap a Sant Feliu. No van parar fins arribar-hi, extenuats. A l’enemic només l’havien vist d’un tros lluny...

El mes de juliol de 1873 un contingent carlí de 3.000 homes es concentrà a Sant Feliu de Codines

Calaixeres