Doncs som-hi, ni que sigui per egoisme, perquè si salvem el planeta, estarem salvant-nos a nosaltres

Aquest dimarts 5 de juny s’ha celebrat el Dia Mundial del Medi Ambient. A Catalunya, ha estat un dia plujós i tempestuós com, de fet, la majoria de dies d’aquesta primavera. Una pluja que, si bé és benefactora per a les reserves d’aigua de l’estiu, també evidencia l’avenç del canvi climàtic que ja tenim aquí i que haurem d’aprendre a gestionar. Jo, però, que soc una mica sentimental, interpreto la pluja del Dia del Medi Ambient com les llàgrimes que vessa la deessa Artemisa, protectora de la natura a l’antiga Grècia, quan es considerava la natura com quelcom diví i sagrat que s’havia de protegir. Per al Dia Mundial del Medi Ambient, l’ONU ha promogut el lema “Un planeta sense contaminació per plàstics”, que insta governs, indústries, comunitats i persones a treballar per la reducció urgent de la producció i l’ús excessiu de plàstics d’un sol ús que contaminen els oceans, fan malbé la vida marina i amenacen la salut humana. Un dia en què, tot i el lema de l’ONU, molta gent encara carrega i carrega en bosses de plàstic centenars de productes empaquetats amb plàstic en una cadena d’accions emplastificades que semblen no tenir aturador. De fet, en la darrera dècada el consum de plàstic ja ha superat el de tot el segle XX. Per part meva, fa anys que em pregunto per què fins i tot els productes ecològics o bio es presenten envasats o empaquetats en plàstics o bricks de difícil reciclatge... I en els productes frescos encara ho trobo més escandalós: fruita ecològica en bosses, hamburgueses vegetals en plàstics monodosi. Tot un oxímoron. Ara fa un any, Greenpeace denunciava que el mar està cada cop més contaminat per residus plàstics i, després d’una expedició pel Mediterrani, va assegurar haver trobat més de 8.000 plàstics per quilòmetre quadrat al fons marí dels canons de la Fonera i el Cap de Creus. Un estudi d’aquest mes de març a la revista Nature revela que l’acumulació de plàstics als oceans s’accelera. La contaminació a l’illa de plàstics del Pacífic, la GPGP [Great Pacific Garbage Patch], augmenta de manera exponencial. Segons un altre estudi, unes 80.000 tones de plàstic suren en una àrea d’1,6 milions de quilòmetres quadrats a la zona de Pacífic nord, entre Hawaiï i Califòrnia. I aquests dies també hem vist la imatge de la balena morta a Tailàndia: tenia 80 bosses de plàstic a l’estómac, 80 d’aquests 5 bilions de bosses de plàstic que es consumeixen al món en un any i dels quals només una petita part es recicla. El reciclatge del plàstic és realment difícil i, per tant, s’hauria de reservar per a usos realment justificats i no pas utilitzar-lo només per transportar productes i llençar-lo després. Fa poc més d’un any que els comerços i grans superfícies de Catalunya tenen prohibit el lliurament gratuït de bosses de nanses, el consum de les quals, entre el 2007 i el 2012, s’ha reduït a més de la meitat. Es vol arribar a reduir fins al 90% l’any 2020. L’ús –però sobretot l’abús– d’un material tan perdurable com el plàstic –la seva degradació s’estima entre els 100 anys d’una bossa i els més de 1.000 d’una ampolla– obliga a polítiques que en restringeixin la utilització i que estimulin la investigació de circuits integratius per convertir-lo en nova matèria primera per fer nous productes. La setmana passada vaig assistir a les Jornades Ambientals de la Universitat de Barcelona, que en aquesta setena edició s’han presentat sota el lema d’“Un abisme entre ciència i consciència”. En una taula rodona, el company Joaquim Elcacho, parafrasejant en Joan Laporta, obria la seva intervenció amb allò de: “No estamos tan mal!”. I ja te raó, ja, que cada cop hi ha més consciència, més accions ambientalment correctes, més normes i regulacions en favor del medi ambient, més lleis proteccionistes, però encara falta molt, molt camí. Al març es va posar en marxa una experiència de venda de productes ecològics empaquetats sense plàstic, una iniciativa gestada a Holanda i al Regne Unit fruit de la col·laboració entre la cadena de supermercats Ekoplaza LAB i A Plastic Planet. Es tracta de la primera cadena a organitzar el seu comerç pels productes que eviten el plàstic en paquets o ampolles. Allò que es troben als seus passadissos està envasat amb biomaterials compostables. La iniciativa es vol escampar als 74 establiments de la cadena i exportar la idea arreu d’Europa. És una noticia esperançadora, i més tenint en compte que la mateixa empresa es preocupa per investigar i trobar materials i alternatives al plàstic. El criteri, doncs, no és només oferir productes ecològics, sinó també que cap residu malmeti el medi ambient. Aquest és el camí. Un camí llarg, necessari i urgent. És el camí que va començar, ja fa molts anys, l’ecologista i cofundadora del partit verd alemany Petra Kelly (1947-1992), qui també va tenir un paper important en el moviment verd a Espanya a partir del Manifest de Tenerife, signat el 29 de maig de 1983 aprofitant la visita de Kelly a l’illa. Un camí que Europa continua –a vegades més i a vegades menys– i que els governs de casa nostra han de tenir com a prioritat. Catalunya ja compta amb una llei del canvi climàtic que a partir d’ara es pot desplegar. El nou conseller de Territori ja ha anunciat la prohibició d’utilitzar ampolles i altres estris de plàstic d’un sol ús a la Generalitat. Com deia Kelly, recordant Gandhi, “siguem el canvi que volem veure en el món”. I com diu el ministre de Medi Ambient, Boscos i Canvi Climàtic de l’Índia, Harsh Vardhan: “Si tots i cadascun de nosaltres fem almenys una bona acció cada dia com a part de la nostra responsabilitat social verda, hi haurà milions de bones obres verdes cada dia al planeta.” Doncs som-hi, ni que sigui per egoisme, perquè si salvem el planeta, estarem salvant-nos a nosaltres, a la raça humana.

Doncs som-hi, ni que sigui per egoisme, perquè si salvem el planeta, estarem salvant-nos a nosaltres

Calen milions de bones obres verdes