La figura del caminant és clau per entendre la música del romanticisme alemany

Sovint, circulant per la carretera de Bigues a Riells del Fai entre el pont de Can Noguera i la recta de Can Margarit, se’m solia aparèixer una figura caminant per la vorera. És on et trobes amb els cingles de Bertí de cara, amb el Perer observant des del seu mirador si els esquives cap a Sant Feliu, o t’hi endinses cap a Riells. En discernir la figura de la Teresa de Can Vileu immediatament jo alentia la marxa. En adonar-se’n, ella s’aturava girant-se discretament per veure qui era. La Teresa, d’ençà de la mort del seu pare, amb qui vivia a Riells, s’estava a Bigues, d’on anava i venia a peu cada dia. “T’acompanyo, o t’estimes més caminar?” No devia gosar a desairar un jove per a qui sabia que era un goig parlar amb ella. De veu suau, precisa de paraules, escoltava, se sabia posar en el lloc de l’altre, i s’hi podia parlar de tot. Vestia amb la senzillesa de qui no vol demostrar res amb l’aparença. Compromesa amb l’austeritat, era una dona que pensava amb criteri propi. Serena, sàvia. Caminava. I caminant, rumiava. Hi he pensat aquests dies que se celebren al Museu de Granollers unes jornades d’art i paraula (Opera Aperta) amb el lema: “Rastre, deriva, viatge”, i que no fa gaire ha sortit la traducció al català del llibre Caminar, una filosofia (Cossetània, 2021), del filòsof francès Frédéric Gros. L’autor fa una reflexió del caminar com un acte filosòfic o com una experiència espiritual a través de personalitats històriques com Nietzsche, Kant, Rousseau, Gandhi… per als quals aquesta activitat va ser una font de pensament. Nietzsche i Rousseau foren, a més, músics, i la figura del caminant és clau per entendre la música del romanticisme alemany, especialment l’obra de Franz Schubert (1797-1828). Amb el títol Der Wanderer [El caminant, D.493], amb versos de Schmidt von Lübeck, Schubert va escriure un lied (cançó, en alemany) que defineix aquesta figura literària que deambula sola, dubitativa, sense direcció en el seu camí vital. Però on el compositor més s’endinsa en la interioritat existencial d’aquest caminant “estrany a tot arreu” és musicant l’obra del poeta Wilhelm Müller (1794-1827) Die Winterreise [El viatge d’hivern], ara també en excel·lent traducció al català del poeta Miquel Desclot (Ficta Lletres, 2021). Müller és conegut sobretot a través de la música de Schubert, però és rellevant per introduir en la poesia romàntica alemanya l’expressió de les emocions humanes més essencials amb un llenguatge entenedor que sembla tret de la cançó popular. Schubert, un compositor molt experimentat en poesia, es commou amb els versos de Müller i compòn Winterreise [Viatge d’hivern] –que titula ara sense l’article i difereix lleument l’ordre dels poemes–, que és una obra mestra en format de cicle de cançons per a veu i piano. En la peça inicial, Gute Nacht [Bona nit] el piano introdueix el ritme dels passos de qui ha pres una decisió transcendent irreversible: “Jo, foraster arribava / i foraster me’n vaig. […] “El món és ara ombrívol, / i el meu camí, nevat” […] “No puc de la partença / ni menys triar el moment […] L’ombra que em fa la lluna / és l’únic company meu.” En la darrera estrofa hi ha un canvi sublim de l’escala menor a major, que és com la llum que entra en obrir la finestra al matí. Diu la teoria d’aquestes escales musicals que l’una té un caràcter trist, interior, i l’altra extravertit i alegre, però a la pràctica, la claror de la finestra és molt diversa. En aquesta obra cada poema, cada cançó, és un sentiment subtilíssim. No se’ns revela el que ha passat ni per què un home que s’expressa tan profundament amb les coses més senzilles ha d’emprendre aquest viatge, s’ha d’allunyar, errant. El poeta defuig l’argument, en té prou expressant un seguit d’emocions que semblarien inconnexes si no sorgissin d’una única veu. Canta al til·ler que veu davant el porxo; a les llàgrimes que se li glacen; les flors virolades de maig; fa via en solitud arrossegant els peus “pels goigs tan clars del viure / sol, sense un trist salut”; canta a una gralla que el segueix tot el camí; al músic ambulant, a qui demana: “Quan canti els meus versos / sonaràs per mi?”… El Viatge d’hivern és un camí personal i universal. “No sé tocar ni cantar, però quan escric poesies canto i toco […] potser una ànima bessona de la meva sabrà extreure les melodies de les meves paraules i tornar-me-les”, escriu Müller en un dietari, a qui la mort prematura no va permetre arribar a sentir la música extraordinària que Schubert va posar als seus versos. La Teresa més aviat seguia el model de regularitat quotidiana de Kant fent sempre la mateixa ruta. Caminava quan tothom es comprava el primer cotxe a terminis i caminar feia pobre. “Podria anar en Mercedes amb xofer, i va a peu”, havia sentit dir d’ella, al poble. No es va voler vendre les terres en una època de construcció desbocada. Era una dona que feia humilment, ferma, el seu camí.

La figura del caminant és clau per entendre la música del romanticisme alemany

Caminant