El Vallès Oriental ha estat tradicionalment un àrea de pastures d’hivern per als ramats de muntanya

Fa molts anys que existia tota una xarxa de camins ramaders, unes vies pecuàries també conegudes com a carrerades que eren de domini públic i per on s’hi menaven els ramats en transhumància, principalment ramats de bens, però també cavalls i bous. Aquest reguitzell de camins ramaders són anteriors als camins reials o a qualsevol de les actuals carreteres, així que el bestiar hi tenia dret de pas i cap autoritat no podia negar-los-el. Ja es procurava que els camins fossin lluny dels conreus per evitar problemes als agricultors. El Vallès Oriental ha estat tradicionalment un àrea de pastures d’hivern per als ramats de muntanya, de manera que quan arribava el fred als nostres pobles vèiem baixar, acompanyats dels pastors, centenars de xais. Podem fer una relació d’aquests camins ramaders: el del Remei, que travessa la carretera de Sant Feliu de Codines a Caldes de Montbui pel costat del torrent del Prat de Baix, passa pel davant del Remei, puja cap a Sant Sebastià de Montmajor i segueix cap a Castellterçol; el de la Serra, que està datat el 1563 i passa per l’antic camí ral –ara carrer de Sant Joan– de Sant Feliu a Granollers; el dels cingles de Bertí; el de la Calma; Samalús; Vallforners i Cànoves... Hi havia també el de la Cerdanya, variant del Vallès Oriental, que entrava al terme de Castellterçol per la part de tramuntana a l’antic molí de la Fàbrega. Tots aquests camins anaven a parar a terres pirinenques. Eren moltes les masies potents que tenien bestiar, sobretot bens, i per guardar-los contractaven els serveis d’un pastor. Amb aquests ramats de no més d’un centenar de caps no es practicava la transhumància i pasturaven no gaire lluny del mas, així que cap al tard els animals s’estabulaven i el pastor podia dormir a casa. Per posar uns exemples: el Garet, Casanoves o l’Oller, masies del poble de Collsuspina, disposaven de pastor. A Sant Quirze Safaja hi vivien els pastors Francesc i Josep Dosrius. A Caldes, al Prat de Dalt, Josep Vilanova Segarra vingut d’Albió (la Conca de Barberà). A Sant Feliu hi havia pastors a les masies del Perer, Joseph Valls; al Villar, Salvador Vilanova, i alguns carnissers també tenien pastor, com és el cas de Can Valentí, Custodio Ariño, vingut de Los Olmos (Terol), i de Ca la Rossa, Lluís Estraller, vingut d’Oristà (Osona), que quan el fill de l’amo va haver d’anar a complir el servei militar a Sidi Ifni, Estraller, pel que sembla, va morir d’enyorament. Per guanyar-se la vida, els pastors venien a treballar provinents d’altres comarques o fins i tot d’altres regions. Es pot ben dir que la seva era una feina molt aspra i sacrificada, si tenim en compte que es treballava tothora a l’intempèrie. Els pastors se solen ajudar de gossos que vigilen i agrupen el ramat. A Catalunya en tenim una raça autòctona, el gos d’atura català. I a Castellterçol, des de fa més de 20 anys, se celebra el Concurs de gossos d’atura, on hi acudeixen pastors del Rosselló, Navarra, el País Basc i Catalunya, que tan sols amb la veu han d’aconseguir que el gos, seguint un circuit marcat, faci entrar les ovelles dins d’un tancat. Per cert, fa anys que em van regalar un d’aquests gossos, li dèiem Gus; era tan feréstec que, malgrat haver-l’hi instal·lat una caseta al jardí, mai no hi va voler entrar i durant tot l’hivern dormia al ras. Un dels oficis relacionats amb els ramats és el d’esquilador. A Sant Feliu n’hi havia hagut una colla formada pel Valentí Segalés Marigó, el Joan Carner Barbádo i el Rafael Vernet Nou Dones, que en una temporada que solia durar sis mesos xollaven bens des del baix Vallès fins a la Cerdanya. L’ARCÀDIA DEL PASTOR MANZOMS Pels volts del 1870, el pastor Salvador Vilanova Plans s’encarregava del ramat de la masia del Villar, a Sant Feliu. No era aquesta, però, la seva única ocupació i també tocava el flabiol, instrument amb el qual amenitzava els balls dels aplecs i de tota mena de festes. A més de ser conegut com el Pastor Manzoms, mot de la casa on s’estava (Can Bonsoms –quin nom va degenerar en Manzoms–), també li deien el Pastor del Villar o el Flabiolaire de Sant Feliu. Tal com recull el pare Andrés de Palma al seu llibre Història de la villa de San Felio de Codines (Ed. Bayer Hnos., 1946): “[...] la nit de Nadal acompanyava, tocant el flabiol, als pastors que anaven a adorar al Nen Jesús durant la missa del Gall. També amenitzava els balls típics, especialment les sardanes, a les festes patronals. El benemèrit patrici senyor Nicolau Usart va fer enregistrar, en discs de gramòfon, les seves clàssiques tocades. Un gest, digne d’agrair i d’imitar en la consolidació del folklore musical. En una ocasió, el bisbe de Barcelona, que passava la Santa Visita, en presència del Pastor de Villar li va fer aquesta observació: “És un mal ofici, pastor flabiolaire; les ovelles es distreuen de pasturar.” I el pastor Vilanova li va contestar: “Aquestes pasturen tranquil·les si toco, si no toco, no pasturen.” En unes coples de la època es cantava aquesta estrofa: “Les primeres camalleres / que Déu ha posat al món, / era la vella Tonella / i el pastor de can Manzoms.” Els descendents del Pastor Manzoms, la família Vilanova Permanyer, van fer donació al Museu Can Xifreda del flabiol del seu avantpassat, on hi resta exposat. La poesia pastoral descriu la vida al camp d’una manera idealitzada: els encants de la natura, les lloances a una vida desestressada en contraposició a la de les grans ciutats. A Rialp (el Pallars Sobirà) hi ha una escola de pastors que des de 2009 gestiona la formació en ramaderia extensiva al país per tal d’assegurar-ne el relleu generacional i fer-la d’una manera sostenible, rendible i reconeguda pel conjunt de la societat. Allò que se’n denomina l’agroecologia. Alguns joves de ciutat que ho proven, quan veuen quin pa s’hi dona, tard o d’hora abandonen l’ofici. El poeta Carles Riba va traduir al català llibres de poesia pastoral com Les Bucòliques de Virgili i va publicar les seves Elegies de Bierville. Vet-ho aquí un fragment del poema vuitè: “Tant és que no tingui la terra de Pèlops ni tingui muntanyes d’or, / tant hi fa no poder córrer més ràpid que els vents. / Cantaré sota aquesta pedra i a tu et tindré entre els meus braços, / veient els xais en ramat i de Sicília la mar.”

El Vallès Oriental ha estat tradicionalment un àrea de pastures d’hivern per als ramats de muntanya

Camins ramaders