I tu, per quina porta passes?
Tracatrac-tracatrà, tracatrac-tracatrà… Això era la monòtona percussió que en aquells temps sortia per les finestres de les grans naus certificant, enmig de Granollers, aquí, allà i més enllà, l’anar i venir de les llançadores i de tota la maquinària de la indústria tèxtil que tanta ocupació –i també maldecaps– va proporcionar a la capital comarcal i rodalies.
De petita, sortint de casa, quan baixava carrer Tarafa avall, a mesura que avançava anava sentint en augment progressiu aquella melodia que s’expandia des de Can Pinyol, a partir de les polsoses i enreixades finestres que ocupaven bona part del començament del carrer tot i que la fàbrica tenia entrada pel de l’Enginyer. Des de 1920, quan Tèxtil Serra i Forn la va adquirir i fins que la va tancar el desembre de 1967, Can Pinyol ja no era Can Pinyol, però va continuar sent anomenada així. Hi treballaven veïnes i en passar pensava què podien estar fent, ja que unes deien que eren rodeteres, altres teixidores, altres nuadores… Tot un imaginari, per a mi.
A l’estiu, un dia a la setmana havent dinat, amb la mama fèiem aquest camí i el continuàvem de biaix per la plaça dels Porcs, la Carretera i la plaça de l’Església fins a arribar a la cruïlla del carrer Sant Jaume amb el d’Hanníbal –ja sé que la nomenclatura de la placa diu Anníbal, però a mi m’agrada més com el va deixar escrit Verdaguer a Canigó–. Una mica abans, però, havíem recuperat la fabril percussió i, ara, davant dels meus ulls menuts s’imposava majestuosa l’entrada de Can Sidro Comas, la tèxtil que avui consta en els cartells de memòria com a Fàbrica Isidre Comas o en els de promoció d’habitatge com a Can Comas.
Tracatrac-tracatrà, tracatrac-tracatrà… Una imponent façana amb tres portes. Tres portes! Per la del mig, alta i ampla, entraven i sortien carros i les grans novetats de camions o furgonetes amb la seva càrrega o havent-la lliurada a l’interior. A banda i banda, dues portetes d’arc de mig punt per les treballadores –que la majoria eren dones, al tèxtil, llevat dels contramestres– que anaven a peu o, com a molt, amb alguna bicicleta. Tot seguia formant part d’aquell imaginari al qual mai no vaig poder accedir presencialment.
Tracatrac-tracatrà, tracatrac-tracatrà… Davant del finestram de Can Sidro Comas que donava al carrer Sant Jaume, quatre cases més enllà de la cantonada, era casa l’avi i ja trobàvem la tieta amb alguna veïna cosint al carrer, a la vorera, vaja. Entràvem a buscar més cadires i la mama treia la seva costura, que era modista i es reservava alguns sobrefilats, vores o traus per aquell dia. Converses amb to de veu pujat per superar el tracatrà. De tant en tant, alguna mora es despenjava, madura i desmenjada, dels arbres que resseguien el camí de terra, a tocar de les voreres. Ai, de què! Ha estat a punt de caure sobre el tatxado (del punt de creu en dèiem així) de la tieta!
Els berenars de les vacances tenen un altre gust. En aquest dia especial de la setmana, quan se n’acostava l’hora, la meva cosina petita i jo marxàvem amb l’avi cap a l’hort passant per davant d’aquella façana grandiosa i singular per als meus ulls i ens anàvem allunyant del tracatrà carrer d’Hanníbal avall, cap a l’hort de l’avi, més o menys allà on avui hi ha la plaça de les Hortes i que a mi m’agradaria més que es digués plaça dels Horts.
Decentment, avui s’ha respectat la façana d’entrada de Can Sidro Comas. I, més enllà, també la robusta xemeneia dels temps que la força del vapor movia màquines. Per fi puc travessar l’entrada d’accés a la plaça que ha substituït la nau de treball. Sempre ho faig per les portes petites, les de les treballadores. És com un humil ritual entre el respecte i la memòria. A vegades, quan pregunto a algú: tu, per quina porta passes?, coincideix amb mi i em complau. Sí, ara puc travessar el portal, tot i que enmig d’una contradicció: entro i surto a la vegada i a la plaça no hi trobo ni telers ni treballadores ni contramestres ni sostre. De manera que recorro novament al meu antic imaginari per sentir, encara, aquell tracatrac-tracatrà, tracatrac-tracatrà…