No és una masia tradicional, no és una casa antiga. Es va construir cap allà l’any 1874

Fa uns dies va morir la Maria de Can Volart, casada amb el Quimet Volart, el petit de Can Pepet. Una bona persona que es va integrar a aquesta família, una gran família de Parets del Vallès, bona gent que tenen com a casa insígnia la masia de Can Volart, avui enganxada a la C-17. Quan veus aquesta casa venint de Granollers o de Barcelona has arribat a Parets. Sempre que tornes d’un viatge llarg, saps que ets a casa quan veus Can Pepet als quatre vents, majestuosa, senyorial i neta en la seva particular arquitectura. No és una masia tradicional, no és una casa antiga. Es va construir cap allà l’any 1874 per la família Biscamps. Té planta quadrada, amb planta baixa, un pis i unes golfes, a més d’una torratxa o llanterna de dimensions importants amb forma de torreta, per il·luminar i ventilar. Una vegada que vaig pujar a aquesta torreta encara hi havia munició de la Guerra Civil, no ho havien tocat. A la primera planta, hi ha una galeria molt bonica que tenia uns grans murals pintats al fresc a les parets de cara al Circuit de Montmeló. Ara més aviat de cara a unes obres que acabaran sent una gasolinera, que l’estan envaint amb el beneplàcit de l’equip de govern socialista que ha menystingut aquesta preciosa masia. S’accedeix al primer pis per una escalinata molt elegant. Les finestres estan rematades per uns arcs el·líptics i, per sobre, tenen uns relleus que marquen i reforcen les obertures. A la planta baixa, al nord com correspon, un celler i les parts principals de l’habitatge. La família Volart l’any 1927 compra aquesta masia i 40 quarteres de terra al seu voltant per un import de 30.000 duros. Els ajuden econòmicament els de Can Ferro, que hi estaven emparentats: la dona d’en Joan Volart era la Rafaela Lloberas de Can Ferro. En Joan Volart Bellavista explica en diversos documents com es va fer el trasllat de la família i el bestiar de Can Gurri, de Lliçà de Vall, fins a Can Volart. Els va enganxar un dia de pluja i va ser tota una epopeia. Van cultivar amb molts bons resultats les terres. Després d’arrencar la vinya, collien, fonamentalment, patates, cereals i farratges. També tenien molt bestiar: vaques, vedells, porcs i tota mena d’aviram. Generaven molta activitat i donaven feina a moltes persones. Eren com una empresa, tenien molts jornalers que els tractaven molt bé, menjaven bé i se sentien com a casa. Es van integrar de seguida amb la gent que vivia a les altres cases de l’entorn –el que en diem el veïnat–; tot eren cases senzilles i gent senzilla de diferents concepcions però sempre hi va haver bona entesa i cordialitat. Els Volart eren gent de la Lliga Regionalista i en el mateix veïnat hi vivia l’Antoni Arimon i en Sever Ninou, que eren homes d’esquerres. Que hi havia bona entesa ho prova que els fills i els nets sempre han sigut amics. EL MAS A LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XX Durant la guerra, el 1938, la casa va ser confiscada. La majoria de germans fugiren i va quedar a la casa el petit, en Quimet, que com va poder va continuar portant la masia. Els anys posteriors a la Guerra Civil es van dur a terme explotacions amb caràcter experimental de diversos tipus de patates. Ho coordinaven tècnics de les Cambres Agràries. Hi ha diversa documentació que ho acredita. El voltant de l’any 1950, en Joan, un dels germans, va tenir un accident anant amb bicicleta. Va quedar molt mal ferit i el donaven per mort. La família va prometre que si se salvava pagarien una imatge de la Mare de Déu de Fàtima per a la parròquia. I es va salvar i es va fer una gran festa al poble en honor a l’arribada de la Verge de Fàtima, es van engalanar tots els carrers i tothom hi participà. Sempre han estat una família creient i generosa. Vaig tenir la sort, quan era jove, de conèixer en Josep Volart, germà gran d’en Quimet, del Nicolau, d’en Joan, del Miquel, de la Rosa i de la Maria dels Àngels. Era l’hereu, un gran senyor, una excel·lent persona, equilibrat, savi, treballador, sofert, íntegre. No tenia mai un no per ningú; va ser jutge de pau de Parets uns quants anys. A en Josep recordo que li vaig dir: “Quan sigui gran m’agradaria ser com vostè.” Sempre ho recordo. Ara ja soc gran i no sé pas si ho he aconseguit.

No és una masia tradicional, no és una casa antiga. Es va construir cap allà l’any 1874

Can Volart, Can Pepet del pla de Parets