Són moltes les hores de treball i suor que els nostres avis, oncles, tietes i cosins i cosines han esmerçat en aquesta bonica finca vallesana

Aquests dies s’està parlant molt a la premsa i altres mitjans de comunicació de les retencions de la C-17 per l’ampliació del tercer carril en direcció nord. En un principi, la casa de Can Volart era previst d’enderrocar-la segons el projecte inicial del Departament de Territori. Després de moltes negociacions per part del consistori paretà amb els responsables de la Generalitat varen arribar a l’acord de modificar el projecte, traslladant l’eix de la carretera cap a ponent i així salvar Can Volart de la demolició. Solució que els paretans i les persones que tenim molts records familiars amb aquesta masia ens congratulem de l’encertada decisió.

El que hom anomena Can Volart és una masia construïda l’any 1874, situada de cara a migdia i al costat de la carretera de Ribes, més tard coneguda com la Nacional N-152 i un cop transferida a la xarxa de carreteres de la Generalitat, és la C-17. El senyor Biscamps va comprar una part de la finca Can Cot i va edificar-hi una bonic casalot de dues plantes i golfes coronada per una torre quadrada, anomenada torratxa o llanterna. La coberta és a quatre aigües. Encara recordo l’entrada per la porta lateral, la que dona a ponent, amb una gran escalinata que portava al primer pis, on hi havia un gran saló amb unes pintures boniques a les parets. Era coneguda com la masia de Can Pepet per nosaltres; i els descendents Volart la continuem anomenat així. L’any 1927, el propietaris van posar la finca en venda i el meu avi patern, Joan Volart i Valls, va comprar-la. Els avis eren masovers de Can Gurri de Lliçà d’Avall. Per això veïns de Parets van començar a anomenar la casa Can Gurri de Parets. Més tard, ara ja als anys 80, a nivell oficial es va designar com a Can Volart. Personalment, defenso que la casa porti el nom de Can Pepet.

Del 1927 fins al 2007, els Volart han viscut en aquest mas i la finca ha estat portada per familiars nostres, concretament els avis i l’oncle hereu amb la seva família i després llurs descendents. Tinc moltes vivències i trobades familiars en aquesta torre. I és una propietat amb molta extensió de regadiu i secà. Al regadiu s’hi feia tot tipus d’horta, a més de blat de moro, i durant els anys 40 es van fer conreus experimentals de patates. En el secà es conreaven cereals i la vinya.

Són moltes les hores de treball i suor que els nostres avis, oncles, tietes i cosins i cosines han esmerçat en aquesta bonica finca vallesana, però també molt bons records al llarg d’aquest 80 anys de portar la hisenda: celebracions amb tota la gran família en ocasió de la matança del porc, les festes majors… fins a una gran festa que vam fer pel març de 1992, on vàrem reunir-nos una vuitantena de familiars a redós de la masia, així com la de l’any 2007, on vàrem fer una gran celebració de comiat amb molta nostàlgia.