La jornada laboral de vuit hores es va aprovar després de la vaga general convocada per la CNT a la Canadenca el 1919

Cartell reivindicatiu de la jornada laboral de vuit hores / il·lustració: Ferdinand Domela Nieuwenhuis (1846-1919) / Deutsches Uhrenmuseum Quina sort fer l’article aquest divendres 2 de febrer, festa de la Candelera o de la Mare de Déu de la Llum. En els meus records d’abans era un dia principal i festiu en alguns llocs, ple de fires i mercats tot i que no entenia res en sentir a dir: “La Candelera ja és jornalera.” Era temps de desmuntar el pessebre quan el cicle de Nadal començava el 24 de desembre al punt de la mitja nit i durava fins al dia de la Candelera. Ara, acabats els Reis ho desem tot curosament i ràpid fins el proper Nadal, que la nostra vida d’ara comença a rodar des de la segona quinzena de novembre per raons molt comercials i segons els hàbits nous. Això m’ho comentava un l’altre dia: “Després de Reis fem endreça amb diligència per oblidar-nos d’un munt de generoses despeses que hem fet, algunes innecessàries, durant la preparació de Nadal i Reis.” Potser això ja ve d’antic, quan el tarannà dels nostres avantpassats els feia exclamar amb vehemència: “Per Nadal qui res no estrena res no val.” Sigui com sigui, a mi aquest canvi de calendari m’agrada: “Què dius ara?” El que sents! Reculem 125 anys a una Catalunya on encara no hi havia electricitat per a tothom i la segona part de la tardor era realment freda i molt fosca, ara en diríem depressiva. Els habitants de pagès, pobles i ciutats porucs de la nit foscant, a mitja tarda quan declinava el dia ja feien cap a casa a la vora d’un foc que escalfava una estança mentre les altres eren cambres gelades. Els carrers eren essencialment foscos i, només a llocs més cèntrics, algun llum de gas il·luminava un petit tros de vorera. A l’interior de les cases la claror procedia d’espelmes i ciris, llums d’oli i de carbur. Quina tristesa i desolació em produeix remembrar aquells temps o recordar la postguerra amb les habituals restriccions elèctriques. Ara, quan són les 11 de la nit, en un espai ben il·luminat, confortable i amb el fred consignat a fora per una calefacció que tot ho condiciona, penso que la majoria no passem tant fred, malgrat el cost econòmic i ecològic que representa l’opció de la temperatura ideal en cada moment de la hivernada. L’arribada del corrent elèctric fou lent i, com en altres parts d’Europa, van ser els emprenedors privats que activaren els seus negocis dirigint-los a electrificar el territori. Energia Elèctrica de Catalunya, SA, fundada a Barcelona el 1911, fou la primera a canalitzar a la Vall Fosca del Pirineu un gran salt d’aigua que baixava del Flamisell, vessant dels llacs de Cabdella d’origen glaciar a 2.000 metres d’altitud i amb un impuls natural que movia les turbines generadores d’energia elèctrica sense parar. El 1914 es posà en funcionament la línia elèctrica que transportava el corrent a l’àrea de Barcelona, i es construïa la Central Tèrmica, de carbó, de Sant Adrià del Besós. Les companyies privades anaven tramant la xarxa i la principal empresa Energia Elèctrica de Catalunya, SA, –ampliant capital– va fusionar-se amb la Barcelona Traction, Light and Power Company Limited, que era la gran competidora. Tothom coneixia aquesta empresa amb el nom de la Canadenca, en ser liderada per l’estranger Frederick Stark Pearson. L’electrificació anava avançant i també els conflictes socials. El 1919 la CNT convocà una vaga general a la Canadenca amb grans manifestacions a Barcelona, talls continuats en el subministrament elèctric i molta conflictivitat. Finalment es va arribar a un acord històric, la patronal i els sindicats catalans van aprovar la jornada laboral de vuit hores. Com una taca d’oli l’energia elèctrica va anar arribant als nuclis més poblats aprofitant els salts d’aigua que baixaven del Pirineu fins a les conques dels rius Ter i Llobregat. El 1914: centrals de Capdella, Sau i la connexió amb la Tèrmica del Besós. El 1916: Freser superior, Freser inferior, el Molí, Rialp i Daió. El 1917: el Pasteral. El 1918: la Tèrmica de Vic anomenada Can Pericas, i així es va anar ampliant tota la xarxa elèctrica catalana, i també amb les noves centrals a la part de Lleida i Tarragona alimentades pels rius Segre i Ebre. Sí! La Candelera arriba i tal com ho celebraven els romans, quan el sol havia estat invicte i recuperava la seva potència que tornarà a fer brotar les collites futures i la subsistència restarà assegurada un cicle més. Com deia abans, aquest nou calendari que avança el cicle de Nadal a mi m’agrada, i segurament són les festes més ben posades de l’any. I em plau perquè les lluminàries, deixant a banda l’estètica d’alguns muntatges, ens ajuden a superar els dies de foscor a finals de tardor i anuncien que, per Nadal, la claror vencerà fent un pas de pardal. De fet la Candelera s’espera amb delit, perquè ja és jornalera!