Cardedeu, oasi per a qui?
No és una realitat nova, però un article recent d’El Periódico i una notícia a Telecinco, que presenten Cardedeu com un oasi per a un determinat perfil de barcelonins que fugen de la ciutat, ha encès un debat intens i carregat d’emocions entre el veïnat. Des de les persones i entitats que impulsem la Comunalitat de Cardedeu, voldríem aportar una mirada al debat que vagi més enllà de la superfície i el titular fàcil.
La dinàmica demogràfica que viu Cardedeu no és excepcional ni gaire diferenciada: és un fenomen compartit per molts municipis propers a Barcelona –especialment aquells connectats per tren i situats a uns 40 km de la capital– com ara Sitges, la Garriga o Vilassar de Mar i que es dona especialment a molts municipis del Vallès Oriental. Aquesta tendència s’ha intensificat arran de la pandèmia, però no és nova. Cardedeu creix demogràficament de manera sostinguda des dels anys 60: primer amb l’arribada de treballadors d’altres zones de l’Estat per cobrir la demanda industrial i, a partir dels 90, amb l’estiueig i l’establiment de nous residents procedents de Barcelona o d’altres punts del Vallès. Alhora, també hi ha una migració de sortida constant: gent que marxa del municipi per raons laborals, dificultats d’accés a l’habitatge o per cercar altres projectes vitals.
Tot i que les xifres no mostren un canvi de cop, sinó més aviat sostingut, els efectes subjectius i objectius d’aquest moviment són evidents. Moltes veïnes que es van criar en un poble de 10.000 habitants avui viuen en una vila de prop de 20.000 persones amb el que això comporta. La percepció compartida és que s’ha passat d’un entorn on molts es coneixien i es vivia una vida comunitària intensa, a una realitat més pròpia de l’àrea metropolitana: amb menys vincles de proximitat, més anonimat i unes dinàmiques socials canviants. Aquesta vivència s’expressa amb sentiments d’enyorança d’un temps passat que es percep millor que el present. Però a la vegada ens porta cap a una nostàlgia política reaccionària que no repara en les causes, sinó que produeix diagnòstics simplistes, de ressentiment i culpabilitzadors, com bé explica Clara Ramas al seu llibre El tiempo perdido (Arpa, 2024), que descriu aquesta nostàlgia com la resposta melancòlica a un malestar –que recorre tant la dreta com l’esquerra– en un temps de múltiples crisis, incertesa i impotència, però que és poc operatiu políticament davant d’un retorn que no és possible.
També existeixen tensions en els serveis públics, que sovint no han crescut al mateix ritme que la població. Un exemple clar és el de les escoles bressol municipals. L’increment de la demanda, afavorit també per la gratuïtat de l’I2, ha superat l’oferta existent. Això ha provocat situacions en què famílies recentment arribades han obtingut places mentre altres, amb més antiguitat al municipi, han quedat fora, fet que ha generat frustració. Una problemàtica de manca de places i una necessitat d’uns serveis universals, de qualitat i gratuïts que no haurien de deixar ningú fora, més enllà de si porta dos dies o tota la vida residint al municipi.
Pel que fa a l’habitatge, Cardedeu continua una dinàmica a remolc de Barcelona i la seva àrea metropolitana, amb una pujada sostinguda dels preus. L’oferta és escassa, malgrat l’existència de pisos buits (423 segons dades de 2017, amb més d’un centenar propietat de bancs). Cardedeu ha estat declarada zona tensionada i s’hi han d’aplicar mesures de regulació del lloguer, però els preus es mantenen lleugerament per sobre dels d’altres municipis veïns. Això crea un fort malestar entre moltes famílies, que destinen una part molt elevada dels seus ingressos a l’habitatge. En aquest context, el poder adquisitiu acaba sent un filtre determinant per poder viure a Cardedeu i arreu, per sobre de l’arrelament o la trajectòria vital. Però qui és que acaba decidint qui viu i qui no? Doncs són les immobiliàries i els propietaris, i les dinàmiques perverses del mercat on l’habitatge és un bé de mercat i no un dret. Cercar pis s’ha tornat un càsting on si no tens unes bones nòmines, estabilitat i no ets migrant tens més números de viure allà on vols. Només aquelles excepcions que per contactes aconsegueixen un tracte més amigable amb la propietat se n’escapen.
Alhora es fa visible l’arribada d’un perfil de famílies que responen a un cert model: famílies joves en època de criança, amb hàbits de consum sostenibles, compromeses amb la cultura i la participació comunitària, usuàries de mitjans de transport com la bicicleta, consumidores de productes ecològics i amb una aposta per models pedagògics alternatius. Se’ls assignen etiquetes com pijoprogres, que simplifiquen i alimenten certs estereotips. Aquest grup, tot i que probablement no és el majoritari i que és divers internament, sovint és percebut com el perfil tipus de nouvingut, homogeni i vinculat a certs privilegis. Però, per fortuna, en molts casos són persones que no perceben Cardedeu com un decorat o un poble dormitori, sinó que hi volen contribuir perquè esdevingui el millor lloc on podrien créixer els seus fills i arrelar. I es menysté que en molts casos també hi ha hagut renúncies i que pateixen també els efectes de la gentrificació i l’expulsió als seus barris d’origen, que, en gran mesura, compartim les mateixes problemàtiques.
‘EL CARDEDEU DE TOTA LA VIDA’
Tanmateix, sovint emergeixen discursos que assenyalen les persones nouvingudes des de Barcelona com a responsables de problemes com la manca d’habitatge o els canvis en les dinàmiques socials. Aquests discursos, però, tendeixen a ignorar les causes estructurals: el sistema econòmic que expulsa veïnes de Barcelona, el rol de l’especulació immobiliària o els beneficis que n’obtenen els rendistes (alguns dels quals són també del Cardedeu de tota la vida). Això deriva en una guerra del penúltim contra l’últim, carregada de prejudicis i que afavoreix la fragmentació i la segregació social. Un discurs que també reprodueix una part de l’esquerra que, com diria Manuel Delgado: “Els preocupen les conductes i no les estructures: No vol una societat justa; vol una societat virtuosa.”
Tot plegat configura un escenari de conflicte latent, de desconfiança i fins i tot de separació entre el Cardedeu de tota la vida (o el de qui s’hi ha criat) i el de les noves arribades. Amb tot, també hi ha espais de trobada i convivència: entitats, projectes comunitaris i activitats en què es generen vincles significatius entre persones de trajectòries molt diferents, com poden ser el Casal Popular La Metxera, La Fresca, entitats esportives, veïnals i culturals o les mateixes escoles públiques.
Des de la nostra mirada, aquest escenari no es pot abordar com un enfrontament entre els qui sempre han viscut a Cardedeu i els qui hi han arribat recentment, perquè bàsicament no hi ha marxa enrere i tenen tot el dret de viure a Cardedeu. Les transformacions que viu Cardedeu no es poden entendre només com una pèrdua: cal reconèixer-les, parlar-ne i organitzar-nos per fer del poble un espai habitable per a tothom.
Hem de fer una aposta per construir aliances i organització col·lectiva per donar respostes a les necessitats col·lectives i incidir en àmbits com l’habitatge, els serveis públics o la inclusió des de la diversitat. Com ja estan fent des del suport mutu espais veïnals com la Xarxeta de criança, el Comitè d’Habitatge de Cardedeu o la Plataforma per la Sanitat Pública, que va aconseguir que es complís la ràtio de metges per habitant que pertocava al CAP de Cardedeu.
Només així podrem fer front als reptes estructurals i enfortir un projecte de poble acollidor, cohesionador i amb justícia social. És des del reconeixement mutu i el treball conjunt que podrem construir unes viles i pobles que contribueixin al canvi més ampli que necessitem com a país per canviar el model econòmic que expulsa veïnes, i caminar cap a una transició ecològica i social que ens faci avançar cap a una planificació econòmica i territorial en clau de sobiranies i al servei de les classes populars.
Ara arribarà la festa major, i tothom podrà gaudir-la, porti un any o tota la vida a Cardedeu. Als nouvinguts els costarà entendre la dinàmica i aniran força perduts. No sabran per què hi ha un Polvorí i un Garitu ni què els diferencia exactament, no coneixeran els Entremesos del Quinze ni les Vesprades i no entendran les Nones. Però si hi ha voluntat de comprendre i ser-ne també part, i les entitats i espais de festa major tenen capacitat d’obertura i acollida, en uns anys tot prendrà sentit i Cardedeu seguirà fent camí cap a una vida comunitària plena.