Viure i morir en català
Arran d’un accident que vaig patir fa uns quants mesos, he hagut d’intervenir amb personal mèdic. En una de les visites a l’Hospital de Granollers, després d’haver esperat més de dues hores a urgències, el metge que em va atendre em va demanar que li parlés en castellà perquè deia que no m’entenia en català. Quan li vaig reclamar que vingués algú que em pogués atendre en català em va dir que m’hauria d’esperar novament fins que arribés un altre company seu que m’entengués. Li vaig proposar que la infermera ens fes de traductora i el fet és que, quan ella va entrar a la consulta, no li va caldre traduir res perquè en explicar-ho per segona vegada el mateix metge va reconèixer que m’havia entès.
En una altra ocasió ja havia viscut una situació semblant, al CAP de la Garriga, amb el mateix resultat. És una escena lamentable amb la qual moltes persones es deuen haver trobat, però molt probablement amb un resultat ben diferent perquè, encara que els hagi incomodat, no s’han atrevit a mantenir-se en català; han acabat normalitzant que han de comunicar-se en castellà i que, per tant, no poden ser ateses en la seva llengua.
La recent mort de Carme Junyent i la difusió del seu darrer article, Morir-se en català, en què exposa les situacions discriminatòries que va rebre en pròpia pell com a catalanoparlant, durant la fase final de la seva vida, hauria de fer reaccionar la societat i l’Administració catalana de forma immediata. Quan llegia l’article, em vaig sentir identificada amb la humiliació que suposa ser tractada així pel fet de no parlar en castellà.
El seu cas és encara molt més greu: escridassar una persona gran i moribunda –la nostra estimada professora!– perquè manté la seva llengua en el seu país és una vulneració de drets tan majúscula, que no sé què més ha de passar perquè reaccionem. Viure i morir implica tenir garantits els drets fonamentals i la llengua n’és un. Aprofitar la relació de poder d’una infermera sobre una persona malalta i discriminar-la per la seva llengua amb violència és un tracte vexatori inacceptable i denunciable, que no hauria de quedar impune, i que deu estar estès per tots els Països Catalans més del que puguem imaginar.
Aquests comportaments catalanofòbics s’han anat escampant impunement violant les llibertats fonamentals dels catalanoparlants. La realitat és que a hores d’ara ja sabem que la sanitat, com també l’ensenyament, són serveis que s’han anat castellanitzant. Considerar que el personal sanitari o el docent pot expressar-se únicament en castellà i que fins i tot pot demanar als usuaris que no parlin la seva llengua és greu.
L’ACOMPANYAMENT ÉS EXIGIBLE
És doblement alarmant, en primer lloc, per la vulneració de ser atesos en la nostra llengua i, finalment, perquè, en bona part, la feina dels professionals d’aquests àmbits és acompanyar. L’acompanyament exigeix empatitzar i deixar-nos afectar per les dificultats o el dolor de l’altre. Mai no es pot acompanyar des d’una posició d’incomprensió, de prepotència ni de superioritat. No podem considerar que algú és un bon professional pel sol fet d’obtenir un títol universitari o perquè domina una determinada especialitat, sinó també perquè les seves actituds són dignes i estan a l’alçada. Com pot ser que el metge que ens ha de tractar no ens entengui? O que una infermera ens escridassi! Hi ha coneixements, com el de la llengua, i aptituds bàsiques, com el respecte i la humilitat, que són inexcusables.
Els organismes públics han de treballar per al benestar i el bé comú especialment en els moments més difícils, ja que només són eficaços i competents quan entren en contacte amb les necessitats de la persona. El testimoniatge de la Carme Junyent és admirable i tant de bo servís per ser més conscients de la responsabilitat que tenim pel que fa a l’ús del català si no volem que acabi sent una llengua residual, com malauradament ja és en molts àmbits. Dependrà, doncs, de tots nosaltres, Administració i ciutadania, que els nostres fills puguin viure i morir en català.