Estimada 'grid girl', ets el resultat endèmic d’un sistema androcèntric en què la dona i el seu cos són l’engranatge d’una economia de mercat

Estimada grid girl del Circuit de Montmeló (o de qualsevol altre circuit d’arreu), Tot just fa uns dies que t’has quedat sense feina. Es veu que has deixat de formar part dels valors de la nostra societat. D’un dia per l’altre, has passat de l’entreteniment a la decadència; i per als qui ahir eres la viva imatge de la fórmula 1, avui has quedat obsoleta. Com un iogurt oblidat al fons de la nevera, has caducat sense que ens n’adonéssim, i ara tothom ho celebra. Ells els qui més. I és que ja està, s’han acabat les crítiques que consideraven la fórmula 1 un espectacle denigrant per a les dones. A partir d’ara, no hi haurà més actituds masclistes al Circuit, si més no de cara al públic –corria la veu que de tant vomitar testosterona, a la pista hi relliscaven els pneumàtics! Cal adaptar-se als nous temps i a les noves exigències del mercat i si ara ven això de ser progre, doncs ho farem veure una estona. Ara, però, surten veus que diuen que és culpa teva això d’haver permès aquestes actituds vexadores; que donaves corda a l’engranatge de la cosificació femenina. Però què vols que t’hi digui? Tu sabies que hi havia un lloc per a tu en la maquinària del sistema, i t’hi vas instal·lar per supervivència. Sabies que podies tenir un sou per ser bonica, i ho vas aprofitar. Que potser haurien deixat de tractar-te com una noia guapa –i res més que això– les empreses que et contractaven? Doncs com a mínim que ho fessin pagant. O potser només buscaves sortir del context de precarietat laboral actual –com tants joves d’aquest país– i vas veure en això de fer d’hostessa una feina mínimament ben pagada que et permetia anar tirant. Potser si haguessis tingut més oportunitats laborals, no hauries fet aquesta tria. Denigrant? Potser sí, però de la mateixa manera que ho són els salaris de la classe treballadora. Tanmateix, si avui em dirigeixo a tu és perquè crec sincerament que no ets una excepció. I em pregunto què hauria passat si de petita t’haguessin explicat que ser dona no és cuidar-te per encisar els altres ni demanar permís per dir el que penses que “calladeta estàs més guapa” ni tenir un do per fer les feines domèstiques ni esperar que un príncep blau vingui a rescatar-te per formar una família. I m’imagino que si no haguessis tingut aquella relació tòxica que et va fer interioritzar que no eres prou bona, que necessitaves modelar-te per agradar... si no t’haguessis emmirallat en aquells patrons estètics rosa-pastelosos i inaccessibles... ara, potser, series arqueòloga, enginyera o pilot de fórmula 1. I de tant mirar anuncis a la televisió, respirar pots de cosmètica i consultar revistes i instagramers que revelen trucs per encaixar en ideals de bellesa, has passat a creure que el teu cos ja no ets tu, sinó un objecte, una massa modelable que, com un tros de plastilina, es pot deformar al gust del consumidor. I al començament, aquest consumidor creies ser tu. Deies: “Em maquillo per agradar-me a mi” o “em depilo perquè em veig més atractiva”. Però no saps ben bé com, cada vegada et plouen més exigències i tu t’agrades menys. I és aleshores quan t’adones que el teu cos potser no et pertany del tot. O que de fet sí, però que hauràs de lluitar tota la vida per apropiar-te’l de tots aquells qui se’l creuen seu. VIYAN ANTAR L’altre dia, llegint una notícia al diari, em vas venir al cap: t’imagines cap heroi de guerra recordat només per assemblar-se a en Brad Pitt? Doncs resulta que és el cas d’Àsia Ramazar Antar –amb el nom de guerrillera de Viyan Antar–, una reconeguda combatent de l’YPJ (sigles en kurd de les Unitats de Protecció de Dones) assassinada fa poc, als 22 anys, per pretendre alliberar el seu poble. Però què ha fet furor als mitjans de comunicació occidentals? La seva semblança a Angelina Jolie. Que cruel que arriba a ser el destí sovint: dones la vida lluitant per l’emancipació femenina i et converteixes en un símbol de bellesa... Són tants els exemples recalcitrants en què les dones som valorades exclusivament pel nostre aspecte físic, que encara sembla que haguem d’agrair quan aquests judicis es formulen en positiu i, en comptes d’acusar-nos de gordes malfollades, ens titllen de bombons irresistibles. Però quin dret tenim a opinar sobre com ha de ser, semblar o actuar una altra persona? Exigir un model de dona d’acord amb uns patrons estètics concrets és quartar-la de llibertat individual. És en aquestes alçades que em sorgeix el dubte de fins a quin punt una societat que està obsessionada amb la bellesa de les dones no amaga més aviat una obsessió per la seva obediència? Estimada grid girl del Circuit de Montmeló (o de qualsevol altre circuit d’arreu), ets el resultat endèmic d’un sistema androcèntric en què la dona i el seu cos són l’engranatge d’una economia de mercat que sempre enriqueix els mateixos. Però, de la mateixa manera que l’alimentes, tens el poder per aturar-ne la maquinària, el poder de desobeir els cànons estètics i socials, i de ser la dona que et doni la gana. Espero que coincideixis amb mi quan et dic que les dones haurien d’anar més sovint al Circuit, però, en lloc d’acompanyar trofeus i deixar-se ruixar de cava, ho haurien de fer al volant d’un monoplaça.

Estimada 'grid girl', ets el resultat endèmic d’un sistema androcèntric en què la dona i el seu cos són l’engranatge d’una economia de mercat

Carta a una ‘grid girl’ del Circuit de Montmeló