Aquest confinament, Mafalda, està sent un mirar cap endins. I costa. Costa força.

Estimada Mafalda, Han passat ja uns quants anys –i dècades, fins i tot hem canviat de segle– des que cridaves amb la boca oberta, entre estressada i espantada, aquell: “Paren el mundo que me quiero bajar”, de l’humorista gràfic Quino, que, procedent d’una tira de la premsa argentina, ens arribava a Catalunya en forma de llibres, pòsters i postals que ens regalàvem entre les persones que compartíem el teu clam: “El món s’havia d’aturar!” Allò no podia continuar així! Era època de creixement, el principi de la fi: creixement demogràfic, creixement urbanístic, creixement industrial sobre terrenys fèrtils que quedaven tapats pel formigó de l’especulació urbanística, creixement econòmic, creixement del consum, creixement demogràfic... Creixement sense límits. Eren els anys 80-90, camí cap a final del segle XX i encara sense mòbils ni internet ni xarxes socials ni trens d’alta velocitat ni viatges low cost ni discoteques que obrissin de les 12 de la nit fins les 6 de la matinada ni ninis ni noticies que ens parlessin de les persones refugiades que s’amuntegaven per venir a Europa, la gran Europa... Doncs bé, quan aquest 14 de març, l’aturada que feia dies apuntava maneres a diversos països del món va arribar a Catalunya procedent de la Xina i d’Itàlia i que ha fet camí també cap a Nord-Amèrica, el Canadà, el Regne Unit, Austràlia i alguns països de l’Àfrica, l’Índia... he pensat en tu, i m’he dit: “Mafalda, al final el món s’ha aturat.” Crec que t’agradarà saber-ho. Per això t’escric aquesta carta. No ha estat una cosa voluntària. Ni que ningú hagi fet cas a les veus que, com la teva, clamàvem des de feia anys una aturada d’aquest ritme frenètic, un fre, un slow, un decreixement. De fet, ha estat un fet totalment fortuït –encara no se sap si té el seu origen en la desforestació, en el consum de certs animals exòtics vius o en qualsevol altra cosa–. El cas és que s’ha generat una alerta sanitària mundial a causa d’un virus superencomanadís que, a més, té un nom que comença per corona –ni t’explico–. Sí, sí, el que et dic. No sé si és per això que l’exèrcit espanyol ha sortit al carrer... I l’11 de març, l’OMS va declarar la pandèmia mundial, ja que l’epidèmia afectava llavors molts països. De moment, 187 països, més de 450.000 casos diagnosticats i més de 21.000 persones mortes. Increïble, Mafalda. Com si es tractés d’una pel·lícula de ciència-ficció, la causa del confinament ha estat aquest maleït coronavirus, un virus que ha anat causant estralls per allà on ha passat i que, tret del Regne Unit, que al principi anaven a la contra, però que ara ja han començat a paralitzar el país, ha provocat que els governs del món hagin decretat l’aturada de l’activitat social arreu i hagin restringit al màxim l’activitat de les persones, només es permet la laboral i la compra de productes de primera necessitat, és a dir, menjar i medicaments. EL MÓN ATURAT O sigui, que en unes setmanes, el món s’ha anat aturant al nostre voltant, fins que ha arribat l’aturada total, amb el confinament de la població a Catalunya i la declaració de l’estat d’alarma a l’Estat espanyol, el cap de setmana del 14 i 15 de març. Una data per recordar a casa nostra. Un abans i un després, Mafalda. De cop i volta, a casa, hem tornat a ser una família. I tret d’anar a treballar –si no pots fer teletreball–, comprar o passejar el gos, no se surt. Bé, també podem fer sortides al camp, en solitari i en zones obertes, per respirar aire pur i, ara que està arribant la primavera, veure per la finestra, si tenim la sort de tenir terra a prop, com creixen les vinyes dia a dia, fulla a fulla, o com broten els arbres i les flors. I com el canvi climàtic fa que algunes d’aquestes coses siguin a destemps. Això és tot el que podem fer fora de casa. I a casa, a banda del teletreball –que els primers dies era una bogeria–, doncs a llegir, escriure, mirar pel·lis, parlar amb les amistats i la família pel mòbil, jugar a la play, al parxís, als escacs o a qualsevol dels jocs de taula que tenim encara per obrir dels darrers Reis. Sí, sí. T’ho ben juro. Fins i tot s’estan plantejant adaptar la programació televisiva. Les relacions externes s’han restringit de manera dràstica a les converses per telèfon o Whatsapp. I això resulta dur sobretot per a les persones grans que estan més desvalgudes i que, algunes, moren sense remei atrapades pel virus, i per als seus familiars que no poden vetllar-les ni acomiadar-les com voldrien... Aquest confinament, Mafalda, està sent un mirar cap endins. I costa. Costa força. Després de tant de temps de mirar només enfora, i no poder-nos aturar enlloc ni amb ningú i anar sempre amb presses, està costant molt aturar-se. I, de fet, encara no ho hem fet del tot. Semblem bojos amb el teletreball, fent més hores que abans, estant tot el dia a l’ordinador o al mòbil, seguint concerts i obres de teatre a les xarxes. Fins i tot a les persones que pensàvem, com tu, que això seria positiu per al medi ambient i que faria baixar la contaminació i replantejar-nos la manera de viure, ens està costant. Estem tan acostumades a viure cap a enfora, a buscar –i trobar– de tot a arreu, que quan ho hem de buscar a dins no ho trobem. Però també està sorgint la solidaritat, la imaginació, la creativitat, la calidesa, les converses pausades, la feina i la música col·laborativa... I està florint, amb la proximitat de la primavera, tot allò de bo que portem dins. I sembla que tenim dies al davant. Dies per continuar exterioritzant el millor de nosaltres mateixes, per anar-nos ajustant a aquesta nova-vella manera de fer, mentre li donem un respir a la Terra (amb l’aturada de la mobilitat per terra, mar i aire i –també en part– de la producció industrial) que es tradueix en una davallada de les emissions, ja visible des dels satèl·lits de l’Agencia Espacial Europea. Respirem i deixem respirar que, com diu el gran mestre Martí Boada en un dels seus darrers poemes: “El coronavirus ens ha col·locat en obligada modèstia de nostra fràgil condició.” Estimada Mafalda, això només és el principi. Ja t’ho aniré explicant.

Aquest confinament, Mafalda, està sent un mirar cap endins. I costa. Costa força.

Carta oberta a la Mafalda