No voldria que a l’etimològic també hi hagués mans de falsa bandera

'La carta', pintura de Joan Llimano (1860-1926) / Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) Llistàvem, el dia passat, els derivats de carta en tant que mare de cartell, protagonista de la polèmica política de la setmana passada, que curiosament podia arribar a semblar obra d’un càrtel mexicà. Com que és família seminombrosa (gairebé quaranta parents) i més que interessant, encara ens en queden uns quants. Per exemple, els fills de cartó, que el diccionari entra seguint la forma principal (cartonatge, encartonar i encartonament) però que la veu popular continua pronunciant amb la R intercalada de la forma més viva, cartó (sempre, això sí, amb l’excepció de cartolina). Una altra branqueta simpàtica és la de cartutx i cartutxera (mítica paraula que la canalla de carrer vam aprendre de les pel·lícules de l’oeste i que no sé si encara s’estila); i dic simpàtica perquè ens arriba de l’italià cartoccio, que no designa pas el mateix objecte (malgrat la proximitat) sinó ni més ni menys que una paperina. Acabem la tongada de derivats d’ús habitual amb descart i descartar per una banda i encartar i encartament per l’altra. Aquest segon té el significat, en l’àmbit del dret, de ‘sotmetre algú a procediment penal’ (també el d’‘intercalar un full’), i d’aquí que encartat sigui sinònim d’acusat o inculpat. Molt més desconegut és el significat argòtic (i no normatiu) de ‘quadrar, lligar, encaixar’: “Això que dius no m’encarta, a la fleca m’han dit el contrari”. L’he sentit només a Terrassa. I clourem la passejada amb els derivats menys coneguts. Tal vegada un de transició seria cartipàs, que avui dia segurament té més vivor en l’accepció relacionada amb l’acció política que no pas amb la sinònima de ‘quadern o llibreta’. Molt menys usuals són cartoral o cartulari (‘Llibre que aplega documents diplomàtics o similars’), sobrecarta (‘segona o ulterior provisió que lliura un tribunal sobre el mateix afer’) i sobrecartar, i finalment el desconegut però bonic escartejar, sinònim de ‘fullejar (un llibre)’ però també amb el significat de ‘barrejar les cartes de jugar’. No els he relacionat tots, perquè encara n’han quedat mitja dotzeneta de menys atractius, com ara cartaci, cartada o cartaire. Ja ho és una mica més, ho reconec, carteig. I, en canvi un que sí que ho és molt, el càrtel que deia al principi, el diccionari no el col·loca dins de la família, tot i compartir origen: pres de l’alemany Kartell, i aquest de l’italià cartello, ‘etiqueta, targeta’, que sí que ve del llatí charta. No voldria que a l’etimològic també hi hagués mans de falsa bandera.

No voldria que a l’etimològic també hi hagués mans de falsa bandera

Cartell (i II)