Només dues coses absolutes: l’una, de vida; l’altra, de mort

Cada vegada que vaig a obrir la nevera de casa, un petit calendari de cartera de fa molts anys, transformat en imant, em recorda aquestes paraules que el bisbe va pronunciar i experimentar compartint-les amb les comunitats castigades i menyspreades de la vermella terra de Sao Félix do Araguaia, al Mato Grossom del Brasil.

Només dues coses absolutes: l’una, de vida; l’altra, de mort. L’absolut és. Existeix sense esquerdes ni matisos. Independentment que –des de la parcialitat i relativitat humanes– ho vegem o no; ho creguem o no; ho experimentem o no. La fam és una realitat absoluta, tant se val si jo en passo o no. La conseqüència de la fam és una i només una, ho miris per on vulguis: la mort de qui la pateix.

En massa parts del planeta, milions d’éssers humans sofreixen fam i desnutrició, víctimes d’injustícies històriques, climàtiques, nefastes dependències polítiques… Situacions que intenten ser pal·liades, millorades, superades, per entitats, projectes, presències, però sense capacitat d’extirpar les veritables causes i transformar de dalt a baix el present. Aquesta revolució demanaria diverses coincidències: una comuna voluntat internacional; governants que deixessin de ser meres joguines –ara sí, ara no, segons convingui– de l’imperi global d’una economia de rebuig i de mort; la no complicitat de la impotència i del desinterès per part de qui no té el poder; la competència i les mans lliures de qui en té –si més no una part–, de poder. Llavors, aquesta humanitat colpejada per la fam, la desnutrició i tantes altres nafres, iniciaria el camí cap a la participació en igualtat d’una vida digna i humana.

Ara, però, som en un episodi que no trobo paraules de maldat per qualificar. Un episodi que supera la perversió d’això que he comentat abans, encara que una bona part l’avala ni que sigui de sotamà. Un episodi d’extermini amb connotacions i imatges que em transporten a un altre terrible episodi del qual van ser víctimes els avantpassats de qui ara comanda aquesta execució massiva.

Si la fam és un absolut, voler matar de fam tot un poble i fer-ho és absoluta maldat. Ordres i estratègies clarament efectives que prohibeixen i priven el pa de cada dia, no tenen res de relatiu que sigui mínimament justificador.

Arreu del món, la mobilització contra la guerra de l’Iraq va concentrar milions de persones. Catalunya, el febrer del 2003, a Barcelona, va aplegar-ne més d’un milió i mig. Em pregunto si –per a una bona majoria– el rebuig a aquell conflicte no va ser més que una mena d’enrabiada contra qui aleshores governava l’Estat i el galdós paper que va voler protagonitzar en un afer internacional, on no va passar de ser un insignificant i desafortunat actor de repartiment. Em pregunto on són, avui, veus amb capacitat per motivar i convocar accions com aquella. Em pregunto on són, avui, orelles obertes per sentir aquestes veus. Em pregunto, encara, si bona part del món, i concretament el meu poble –ara molt més divers que l’any 2003–, preocupat mirant-se el melic i rabejant-se en els seus mals que sempre són culpa dels altres, creu innecessari per inútil sortir al carrer i alçar la veu per posicionar-se i denunciar aquesta absoluta malesa contra part de la humanitat. Em pregunto tot això i més.

És cert que hi ha situacions, realitats, conflictes, que no són al teu abast, per més que et dolgui, com és no poder evitar, immediatament, aquest extermini. Però els gestos tenen el seu valor, mostren que ets viva, que tens consciència i opinió i, especialment en relació amb qui pateix –encara que no li resolguis res– li expressen solidaritat, que fas teu el seu sofriment (això és la cum-passio).

Mentrestant, mentre esperem que tant de bo arribi un gest multitudinari, a la porta de la nevera, a mi i als qui venen a casa se’ns recorda que cal menjar amb moderació i agraïment, sense queixar-se ni fer-ne escarafalls, sense malmetre ni llençar els aliments. Simplement perquè és el mínim respecte i comunió que devem a qui fameja.

Fa més de 200 anys, la Revolució Francesa va redescobrir la igualtat i la fraternitat entre tots els humans –no entraré, ara, en com ho van aplicar alguns dirigents…–. Pere Casaldàliga, fonamentat en una veu i un testimoni de fa més de 2.000 anys, explicava i vivia aquesta fraternitat amb un senzill raonament: només podem ser germans si tenim un mateix pare, una mateixa mare. Aquest era per a ell el seu primer absolut: Déu. I aquesta paternitat absoluta, pel fet de ser-ho, inclou tots els seus fills i filles i els converteix en germans.