Les llavors dels cascalls són resistents sota terra durant anys: espero que no es rendeixin i neixin un cop i un altre

Me l’havien presentat a tocar del rocam de la platja de Sa Riera, a Begur, fa molts anys / foto: M.P.M. Vorejant el marge esquerre del riu Congost pel passeig Fluvial de Granollers, prop del gual de Palou i gairebé en línia amb l’església de Sant Julià, els ulls se’m van esbatanar en veure aquells quatre pètals de groc llampant. No m’ho podia creure! Ni quan ens van començar a deixar sortir en temps de la pandèmia n’havia vist cap! I mira que n’hi havia, llavors, de flors que s’esplaiaven en no ser segades pel benestar dels caminants dels vorals! Me l’havien presentat a tocar del rocam de la platja de Sa Riera, a Begur, fa molts anys. Cada estiu, quan hi tornava, una hora o altra, passant vora el penya-segat el retrobava, m’ajupia i em quedava encantada contemplant, un cop més, la diversitat continguda en aquesta espècia floral davant la qual desfilaven banyistes o caminants de ronda sense mirar-la. Cascall marí. Sí, que la flor té una tènue lluentor semblant a la que, tot i ser porpra, arrenca del calze dels cascalls i s’enfila fins a gairebé la meitat dels seus pètals, però aquests no són pas grocs, sinó ben rosats i en nombre divers, però superior a quatre; en allò que els trobo més tirada és en el color i estructura de les fulles: abraçadores de la tija i d’un verd glauc. Ara bé, entre un i altre, la distinció i divergència més jocosa la trobes en la manera de granar. Mentre el cascall més comú, la planta dormidora, guarda les llavors en una bola, talment una maraca natural recollida en una corona amb els seus foradets per deixar escapar les llavors, el cascall marí, com si fos més mandrós, s’entreté a estirar-se i estirar-se de manera que genera unes llaaaaargues beines cilíndriques –però molt llargues, eh– que li han adjudicat el sobrenom de cascall banyut. Vaig aprendre que estima la calor, que avorreix l’ombra i que sol ser de les primeres espècies a colonitzar dunes i roques que les marees hagin enriquit amb els seus dipòsits... Ben bé marees, no podem dir que n’hi hagi, al passeig Fluvial! Tanmateix, era allà i, això sí, a plena solana, en un espai entre pollancre i pollancre on l’ombra no hi arribava. Potser, quan hi torni a passar, la segadora ja l’haurà engolit d’una mossegada. Però les llavors dels cascalls són resistents sota terra durant anys: espero que no es rendeixin i neixin un cop i un altre. Que, ves a saber si aquell racó serà la reserva d’una espècie que, per sobreviure, hagi decidit, emigrar d’aquella enyorada Sa Riera, avui tan maltractada per l’urbanisme depredador i implacable.

Les llavors dels cascalls són resistents sota terra durant anys: espero que no es rendeixin i neixin un cop i un altre

El cascall marí