Completa la part animal de la família el castanyó, que és com una sípia petita de color, lògicament, marró

La castanya és plena de sorpreses. I no solament per les cuques que hi trobem de tant en tant; segons els indrets, també ha significat coses tan curioses com una “ampolla de ventre ample, generalment petita i de vidre verdós, per guardar-hi xarops o licors”, o la “porció de cabells que una dona duu lligats rere el clatell”, o també “animalet que rosega les arrels dels ceps joves i les oliveres”, i encara altres de més pintoresques de l’estil d’“excrement del bestiar de peu rodó”, “testicle d’animal de llana o cabrú” i, finalment, “mentida o cosa tan extraordinària que resulta de mal creure”. La fantasia popular és inesgotable. Colleta a part fan els usos de castanya com a sinònim de mastegot o patacada. En realitat, el DIEC la defineix com a “cop donat al cap amb la mà o les mans plegades”, que és una definició certament reductiva; l’Alcover i el GDLC ja estan més al dia: “es pot dir de qualsevol cop fort” i “cop, topada. S’ha clavat una castanya amb la moto” respectivament. Això sí, el primer dona entrada pròpia a l’augmentatiu castanyot, que ja és alguna cosa. A continuació venen la castanya de mar, que és una garota, la d’aigua, que és una herba aquàtica, i la simpàtica castanya de Mallorca, el nom humorístic dels aglans (“que només en menja la gent porca”, diu la dita). Després tenim els boscos on es fan, que responen a una tipologia creixent: el castanyar, la castanyeda i la fantàstica castanyereda, que sembla allargassada a posta, oi que sí? Encara més castanyes: les castanyetes o castanyoles, el petit instrument de percussió que acompanya certes ballades, alhora que donen nom a sengles peixos (en dos formats: castanyola i castanyoleta). Completa la part animal de la família el castanyó, que és com una sípia petita de color, lògicament, marró. Segurament me’n descuido algun, de significat, perquè els mots comuns i d’ús freqüent, especialment quan es tracta de menjar i de plantes, amb el temps es desdoblen en tants significats i accepcions que resulten inabastables. A mi, però, m’agradaria afegir-ne un per al títol d’aquesta peça. Que digués si fa no fa això: ‘Castanyada: acció de llançar amb força, des del balcó o la porta de casa, grapats de castanyes i panellets a les colles de canalla que, convenientment manipulades pel consumisme, escampen formes de cultures expansives com l’americana a còpia d’eslògans o crits en anglès o altres idiomes amb voluntat hegemònica’. Què, us fa el pes com a nova incorporació?