A partir dels 18 mesos aprenem 10 paraules al dia, coi, donem corda a la llengua des de la infància!

Surto del programa de La competència a la planta 15 de RAC1 i em sento temptada de felicitar l’Òscar Andreu pel seu monòleg Crida als ocells de colors llampants. Durant una hora i escaig, el còmic ens convida a fer un viatge per la història de la llengua catalana plantejant preguntes com ara: “Com desapareix una llengua? Quins són els símptomes? Per què ens comportem com ens comportem els parlants de català? Com es pot redreçar la situació d’amenaça?” Després d’haver assistit com a públic a l’estrena, em sento temptada d’acostar-m’hi per felicitar-lo, però també per oferir-li material per al seu monòleg. Òscar, resulta que tinc un amic i company de professió que ha estat pare (esnif). M’ha convidat a conèixer la petita d’un any (enguè) i, mentre prepara cafè (mmm), sento que li pregunta (pss): “On és el bub-bub?” Es refereix a la gossa, la Fosca, evidentment, però s’hi dirigeix amb la seva onomatopeia (uix). Jo li pregunto (ep) per què no s’hi refereix amb el seu nom i ell, per a més inri (nyic-nyic), em respon que la petita d’un any està aprenent les paraules “així”. “Així com?”, insisteixo jo divertint-me (ha, ha, ha). “Doncs pel soroll que fan”, aclareix fluixet (xiu-xiu). Així que la petita d’un any no sap què és un gat, un gall, un cotxe, un rellotge... En el seu lloc, ha après què és un marrameu, un quiquiriquic, un rum-rum o un tic-tac (i bla-bla-bla). No entenc ni un borrall, Òscar. Però, malauradament, infantilitzar el llenguatge no és una moda passatgera. Els llibres infantils juguen sovint amb les onomatopeies per explicar històries de tots colors i textures. I mares i pares es dirigeixen a les bebès i no tan bebès amb el soroll i els sons que representen les coses. I aquí haig de fer un incís: que representen, no que imiten. És a dir, potser sí que el rellotge que tenim a la tauleta de nit i que no ens deixa dormir fa tic-tac. Però us puc ben assegurar –i jo no he inventat la sopa d’all– que el lladruc del meu gos no correspon a cap bub-bub semblant. I no és perquè no sigui un gos de parla catalana. Tampoc fa guau-guau o woof-woof. Lladra i prou. Així que mentre observo la petita d’un any jugant amb el bub-bub, li dono voltes: si els estudis sobre neurodesenvolupament infantil coincideixen que a partir dels 18 mesos aprenem 10 paraules al dia com a mínim, coi, donem corda a la llengua des de la infància!

A partir dels 18 mesos aprenem 10 paraules al dia, coi, donem corda a la llengua des de la infància!

Bub-bub