El català fa un gran pas al Congrés i mig pas, a la UE
El Congrés dels Diputats va aprovar dijous passat la reforma del seu reglament que estableix que, a partir d’ara, es poden fer servir totes les llengües oficials de l’Estat a debats i iniciatives parlamentàries. L’aranès, el basc, el català i el gallec ja han pres i continuaran prenent el faristol de la cambra per defensar o fer oposició al govern i en la discussió de lleis o pressupostos. Sembla increïble que l’ús de les llengües de Catalunya, les Balears i el País Valencià, la de la Val d’Aran, la del País Basc i Navarra, i la de Galícia no hagi estat possible fins ara, més de 40 anys després de la restauració democràtica. No és casualitat que s’hagi concretat amb una catalanoparlant a la presidència del Congrés, la mallorquina Francina Armengol, i quan al PSOE li cal el suport de nacionalistes i independentistes per aconseguir el govern de l’Estat.
El nou reglament que institucionalitza un Congrés multilingüe –tan multilingüe com la ciutadania que representa– ha comptat amb 180 vots a favor, quatre per sobre de la majoria absoluta. Només el PP, Vox i UPN hi han votat en contra. En el cas del PP, un partit amb el gen de govern al seu ADN, és decebedora la seva resistència al Congrés multilingüe i la defensa de l’exclusivitat del castellà. És gratuït i més aviat supremacista insistir que el castellà sigui “una llengua comuna”, com va dir el diputat del PP Borja Sémper. Només un monolingüisme miop i excloent pot defensar aquestes postures.
El català també ha fet algun avenç per aconseguir l’oficialitat plena a Europa. Però tot i els esforços del ministre d’Exteriors, José Manuel Albares, s’ha hagut d’ajornar la decisió d’aprovar l’oficialitat comunitària del català per manca d’unanimitat entre els 27 països membres del Consell d’Afers Generals de la UE. En tot cas, sembla que va per bon camí i, de moment, cap país no ha anunciat el seu veto.
La normalització del català ha fet un gran pas al Congrés i mig pas a Europa. Cal aplaudir-ho i encoratjar-ho, sense oblidar que com realment es defensa la supervivència d’una llengua és parlant-la, llegint-la i escrivint-la quotidianament, cada dia i pertot.