Les dades d'ús de la llengua són tan eloqüents i escarransides que fan plorar

Només el 6,48% de les sentències del partit judicial de Granollers es redacten en català. A Mollet, aquesta xifra encara és més desconcertant: només ho són el 0,5%. Des de fa dècades, els jutges que exerceixen a Catalunya han passat i passen olímpicament del català, per no dir que el menyspreen i no li tenen el mínim respecte que mereix una llengua cooficial. Però, i els altres agents que interactuen al món judicial (fiscals, advocats, procuradors, lletrats de l’administració de justícia, perits, etc.)? Són conscients de la seva responsabilitat en la normalització del català? Lamentablement, gens. A Granollers, només el 4,79% de les tramitacions judicials es fan en català –menys encara que sentències–, i a Mollet, l’insignificant 0,58%. Les dades són tan eloqüents i escarransides que fan plorar. I encara ajuda a encendre la indignació adonar-se que aquestes dades han anat degenerant els darrers 10 anys.

Hi ha prou normativa legal que assegura el paper de la llengua catalana als jutjats, com ara la Llei 1/1998, de 7 de gener, de Política Lingüística o el Reial decret 1465/1999, de 17 de setembre, pel qual s’estableixen criteris d’imatge institucional i es regula la producció documental i el material imprès de l’administració general de l’Estat. Però han passat més de 20 anys d’aquestes normes i el català al jutjat continua sent marginal, gairebé clandestí. I s’argumenta que això passa perquè són molts els jutges, fiscals o lletrats de l’administració de justícia que són originaris de fora de Catalunya i que, per tant, no dominen el català o que la formació que reben els juristes –també en universitats catalanes– és sobretot en castellà. Semblen arguments de mal pagador, després de tantes dècades de democràcia i rescabalament dels drets d’ús del català, el gallec o el basc.

Alguna cosa s’ha d’estar fent malament si el català continua reculant als jutjats. Es tracta d’exigir-ho i trobar eines i mecanismes que tornin la llengua al seu lloc. Amb cartells als jutjats que recorden a tothom el dret que tenen d’expressar-se en català, no n’hi ha prou.