Ens hem cregut que el català és de segona?

Un cartellet a la porta de l’escala: “Si us plau, veïns, intenteu que el gosset que borda cada matí no ho faci a primera hora, gràcies!” (emoticona de cor). Ratlla. “Por favor, vecinos, intentad que el perrito que ladra cada mañana no lo haga a primera hora, ¡gracias!” (emoticona de cor). Missatge de la ferreteria: “Laura, ja pot recollir la seva comanda”. “Laura, ya puede recojer su pedido”. Vídeo d’una jove tiktoker catalanoparlant –però diglòssica a les xarxes– fent el dinar amb la seva àvia catalanoparlant, parlant-li tota l’estona castellà i fent parlar castellà a la senyora. En un moment d’un accident se li escapa: “Cuidado no et cremis, iaia”. Ho subtitula, com tot el vídeo: “Cuidado no te quemes, iaia”. A la porta del podòleg. “Hores convingudes”. “Horas convenidas”. Aquest és el paisatge lingüístic que estem dibuixant, fins i tot amb les nostres comunicacions més quotidianes i particulars. El missatge que transmetem és clar: el català és una llengua supèrflua que només entendran quatre gats i necessita sempre la crossa de la llengua global, la llengua “que nos dimos entre todos”. No hi ha missatge més letal i empobridor. Un amic n’hi diu la “síndrome del gos maltractat”. La minoria i la minorització del català està arribant a situacions greus i grotesques. El bilingüisme ciutadanista s’ha infiltrat tant en el nostre dia a dia i en el nostre cervell que és una anomalia que ens sembla del tot normal. Ja no es tracta de cap imposició, que per ordre constitucional relega el català sistemàticament, ja ha arribat a un punt que els mateixos catalans han acceptat que és de mala educació fer servir el català amb normalitat. Que s’ha de demanar permís i perdó per parlar català. Que ens faria avergonyir i ens sabria greu que algú hagués de fer el més mínim esforç per entendre’ns, per integrar-se, per viure aquí. No volem problemes. Sobretot, que no pateixin. Fins i tot en el vídeo que aquesta setmana s’ha fet viral d’un humorista alemany que veia normal que es parlés català a Catalunya, l’home demanava: “Només es parla català?”. I el públic responia: “Noooo!”. Perquè és veritat, que no només s’ha parla català, però la resposta tenia un to de “només faltaria!”. Estem tan avesats a ser titllats de feixistes i irrespectuosos si parlem la nostra llengua que ja no la deixem anar sola enlloc. Ens hem cregut que és de segona? Per què? Només quan defensem l’ús del català a tot arreu i amb tothom aconseguirem que sigui una llengua completa.

Ens hem cregut que el català és de segona?

Perdó per parlar català