Seria bo que provéssim de ser menys amables, considerats o com vulgueu dir-li i parlar en català a tothom

La realitat ens demostra que els catalans (persones) tenim una certa dèria amb el català (idioma) / foto: Mark Heybö Una de les curiositats de les llengües que es parlen arreu del món és que moltes vegades una mateixa paraula té diferents significats. En el cas del nostre idioma –que no llengua, encara que protestin alguns– aquest mot que posem per títol, pot tenir diferents conceptes. Vegem-ho: Català: Persona que té els seus orígens a Catalunya. És a dir: ha nascut aquí encara que no hi visqui. Català: Idioma –que no llengua...– que es parla a Catalunya. Català: Personatge estrambòtic que va exercir no sé quin ministeri, a no sé quin govern, de no sé quin país. Català: Bruixot endimoniat que encara s’apareix als menuts rebecs en algun territori remot de l’antic imperi Bizantí. La realitat ens demostra que els catalans (persones) tenim una certa dèria amb el català (idioma) de manera que el nostre subconscient ens fa utilitzar-lo menys del que seria raonable. En aquest sentit, no em negareu que molts de vosaltres i jo també tenim un instint automàtic que ens fa canviar el lèxic, quan sembla que ens comuniquem millor amb alguna altra parla diferent. Això, per exemple, ho fem amb el turista alemany ros que enmig de la plaça de Catalunya ens pregunta on és la plaça de Catalunya, si veiem que xampurreja alguna altra llengua... com el castellà. El problema és que també tenim certa tendència a fer-ho amb la caixera del supermercat, encara que faci dècades que viu aquí, amb el senyor Antonio, l’amable carter de tota la vida, o fins i tot amb la veïna del cinquè. Per als que, com jo, hem viscut durant molts anys un ambient opressor amb tot el que tenia a veure amb la nostra parla, per a aquells que cada matí ens feien cantar el Cara al sol a l’entrada de l’escola o de tant en tant sentíem un: “Que hables en cristiano, coño”, reconec que aquests records ens van traumatitzar una mica. Jo, que he publicat diferents llibres en català, soc conscient que el mercat literari en llengua castellana, anglesa o, per descomptat, xinesa té moltes més possibilitats comercials que el que es publica en català, però francament crec que no tot ha de ser mercantilisme, en aquesta vida. Un sentit de pertinència a la nostra terra i de defensa del català també estaria bé. Per aquesta raó potser seria bo que provéssim de ser menys amables, considerats o com vulgueu dir-ne i comencéssim a parlar en el nostre idioma a la veïna, la caixera o el senyor Antonio. Ben segur que ens emportaríem una sorpresa en sentir alguna resposta en un català, potser maldestre, però plena de bona voluntat. Ah!... I per a aquells que diuen que els nostres col·legis discriminen el castellà, els faré un raonament molt simple: les meves netes parlen, entenen i ja saben escriure en castellà, perquè els n’ensenyen al col·legi. Sí, al col·legi hi ha una assignatura que s’anomena castellà. A casa seva no senten ni un mot de la preciosa llengua de Cervantes.