Hem d’aprofitar la situació per treure Catalunya d’aquesta situació que tenim a base de diàleg i de fer política

L’altre dia algú va dir que Espanya fa temps que s’ha distanciat de Catalunya, amb deslleialtat financera i institucional. Una veritat. Els governants de la capital de l’imperi han de saber, però, que no volem continuar formant part d’aquesta Espanya que ha tractat Catalunya com una colònia. No endebades, en el seu dia Castella va ser un imperi i alguns continuen tenint als gens l’ADN imperial i s’ho creuen. Els últims anys del govern de Rajoy han estat una vergonya nacional a Catalunya, a Espanya i internacionalment. Ha deixat podrir el conflicte català, ens ha menystingut fins a arribar a l’1 d’octubre i al 21 de desembre passat, que no esperaven el que va passar. Advocats de l’Estat, policia i poder judicial no són pas la solució per a Catalunya. Ha quedat ben clar aquest últim any. L’exvicepresidenta Sáenz de Santamaría va creure que, amb jutges i policia per davant, resoldrien el problema a Catalunya i el problema, en part, els ha portat fora del govern. Tenien i tenen mala cartografia. Però som on som, amb presos polítics i exiliats des de fa temps i una situació bloquejada, tot i que a Madrid ara tenim un govern del PSOE. Probablement caldria aprofitar aquesta situació sense embrancar-nos a amenaçar, per exemple, que es farà caure el govern d’en Sánchez. Si cau el govern Sánchez, qui penseu que vindrà després? L’alternativa de PP i Cs ens afavoreix? Hem d’aprofitar la situació per treure Catalunya d’aquesta situació que tenim a base de diàleg i de fer política. La gent ens acompanya al carrer, però això no pot durar per sempre. Segurament, hauríem de marcar punts concrets i avançar. Crec que alguns passarien pels anunciats tot seguit: En primer lloc, el govern de la Generalitat ha de comprometre el govern de Sánchez perquè, a través de la fiscal general de l’Estat, es retirin les acusacions de rebel·lió –així es donaria la llibertat provisional als presos polítics– o bé que els jutges dictin la llibertat provisional ara mateix, atès que el procediment judicial està instruït i no hi ha risc de fuga. Això seria de justícia, d’acord amb les resolucions de diferents jutges europeus. I estaríem normalitzant la situació i la judicatura no faria tant el ridícul davant els seus col·legues europeus. No pot ser que hi hagi gent a la presó per determinades idees polítiques. És inadmissible en un estat de dret. Les injustícies i les garrotades de la policia aixequen les protestes de la ciutadania. La llibertat dels presos ha de ser una condició clara. En segon lloc, cal que Sánchez acordi amb el govern de la Generalitat que s’asseurà en una taula d’aquí a un temps per parlar d’un referèndum pactat: diàleg obert i sense renúncies per part de ningú. La independència no és cosa imminent, tot i que no hi renunciarem pas. En tercer lloc, cal aconseguir ara mateix un concert econòmic o un pacte fiscal semblant al del País Basc. Ara és el moment i Sánchez ho pot fer. Qualsevol altre que entri a la Moncloa, no. I ens convé molt perquè Catalunya fa temps que està retrocedint –i molt– en infraestructures (tren, carreteres, sanitat, ajudes socials, port, aeroport...). Potser no ens adonem de la magnitud de la tragèdia, però és una gran daltabaix per al país aquesta sagnia d’inversió pública que anem perdent sumada als deutes de la Generalitat. Ens convé molt un concert econòmic sense renunciar ni a la independència ni a un referèndum pactat. El temps ens consumeix i el progrés dels ciutadans també és un dret. ELS INCONVENIENTS DE LA RUPTURA Els de la CUP s’equivoquen quan proclamen la ruptura. A hores d’ara, hi ha d’haver sobretot realisme i la ruptura no pot comportar cap cost social. També s’equivoquen els partits al govern de la Generalitat amb tantes picabaralles. És veritat que la Catalunya industrial, avançada i motor dinàmic sense poder polític no va bé. Per això cal negociar amb les dues mans obertes sense renunciar a res i posant per davant la llibertat provisional dels presos. Ara ha fet tot just un any de l’inadequat discurs del Rei. Quin gran error de la Corona! Vaig fer-li una carta al Rei que no m’ha contestat. Continuo dolguda pel discurs i també perquè encara no ha contestat. El Rei ha de donar resposta a tots els ciutadans de l’àmbit de la Corona, una altra equivocació. A la carta li deia, entre altres coses, el següent: “Vos habéis tenido la oportunidad de vuestro 23-F con los acontecimientos que están ocurriendo en Catalunya y, en mi modesto entender, no la habéis aprovechado. Majestad, una lástima para todos. Vuestros ciudadanos esperan de un Rey que los ampare a todos, que modere y arbitre como dice la Constitución, pero Vos os habéis puesto sólo del lado del gobierno de España, sin escuchar otras voces de los pueblos de España, que también suenan. Catalunya, no el gobierno de Puigdemont, hace años que se siente desoída por el gobierno del Estado. Catalunya ha intentado ser escuchada por el gobierno de España, la última vez con el último Estatut. La respuesta des de entonces ha sido enviar el Estatut y casi todo lo que legisla el Parlament de Catalunya al Tribunal Constitucional. No se puede desoír a un pueblo. No se puede, Majestad. Los catalanes no hemos salido a la calle porque nos lo dice el señor Puigdemont. Hemos salido porqué estamos cansados de ser despreciados por el gobierno de España en todo, menos en los ingresos que Catalunya representa para las arcas del Estado. Catalunya aporta mucho a España. Somos la comunidad autónoma motora –nos gusta serlo–, pero queremos que se escuchen nuestras demandas económicas y territoriales. Majestad, vuestro discurso fue un jarro de agua fría sobre el pueblo catalán. A algunos nos decepcionó. Omitió mencionar incluso a los heridos del 1 de octubre. Esperábamos –y esperamos aún de Vos– que arbitréis, que hagáis de mediador entre los diferentes pueblos de España, que estéis por encima del poder ejecutivo vigente, que ejerzáis vuestra capacidad de arbitraje y moderación como prevé la Constitución. La Corona ha de amar y escuchar a todos los ciudadanos, a los más avanzados, a los más díscolos, a los revolucionarios y a los que piensan distinto de la realidad vigente. Todos ellos son necesarios para que un país evolucione. Amar y escuchar no quiere decir asumir los planteamientos de todos, pero la puesta en común de diferentes percepciones de la realidad mejora a los pueblos y a los gobernantes siempre.” Encara espero resposta. Quina llàstima de Rei.

Hem d’aprofitar la situació per treure Catalunya d’aquesta situació que tenim a base de diàleg i de fer política

Catalunya necessita fer passos