L'empresonament i judici de Vicenç Dantí després de la Guerra Civil

Josep Dantí Iglésias, el fill del marxant de Bigues, i Dolors Jubany Calvó es van casar el 1882 i durant uns quants anys van ser els cafeters del Casino de Sant Feliu de Codines. Vivia amb ells un germà solter, en Joan Dantí, que de petit havia tingut la poliomielitis i anava coix. El matrimoni va tenir dos descendents, la Maria Assumpció i el Vicenç. Formaven una família de músics: el pare Josep tocava el piano, l’oncle Joan, el violí, i el fill Vicenç, molt precoç –va començar a tocar amb només 9 anys–, acabaria dominant diversos instruments. Acompanyats per dos músics més van formar el quintet Walquiria i amenitzaven les festes dels pobles veïns. Al cap d’uns anys, en una actuació a Sant Fost de Campsentelles, el Vicenç, que aleshores tenia 16 anys, va conèixer a l’Anna Canet, que era la filla no legítima del químic Ramon Turró, amb la qual s’acabaria casant. A la planta baixa de l’edifici on vivia la família Dantí, al carrer de Sant Pau de Sant Feliu, hi instal·larien una botiga de Tot a 65. Els articles que s’hi venien eren a preu únic de 65 cèntims de pesseta [0,004 euros]. Botigues com aquesta també n’hi havien a Barcelona i a Terrassa. Eren establiments molt semblants a aquells que tots hem vist: els Tot a 100 i ara els Tot a 1 euro. Després, els germans Maria Assumpció i Vicenç es van establir cadascun pel seu compte a Barcelona. Ella, que tenia bones mans, es va plantar com a modista, però acabada la Guerra Civil tornaria al poble i continuaria fent feina de modista, a l’antiga casa familiar del carrer Sant Pau, fins als seus darrers dies, en què va morir a l’Hospital Santacruz. Ell es va casar amb l’Anna Canet i va ser tècnic i gerent del Laboratori Turró, fundat pel seu sogre, el prestigiós químic que dirigia el Laboratori Municipal de Barcelona, el nom del qual consta al nomenclàtor de carrers tant de la Ciutat Comtal com de Sant Fost. Dos mesos després d’acabada la Guerra Civil, el juny de 1939, agents del Cuerpo de Investigación y Vigilancia es personen al domicili del Vicenç Dantí, a la Via Augusta de Barcelona, amb una ordre per dur-lo a la Prefectura Superior de Policia, a fi que comparegués davant de l’anomenat Rondin Antimarxista. L’INTERROGATORI Al Vicenç se l’acusa d’haver estat militant de la CNT, d’haver-se manifestat contrari als quinta-columnistes als quals s’havia d’exterminar sense contemplacions, d’haver mantingut reunions a casa seva –un continu d’entrades i sortides– amb coneguts elements marxistes i d’haver-se incorporat voluntari a l’exèrcit roig, on havia ascendit al grau de tinent. També se l’acusa de ser l’autor d’una partitura musical amb el títol d’Abajo las fronteras, que volia ser un homenatge al dirigent de la FAI, l’aragonès Fernando Ascaso. Dantí es defensa i manifesta haver-se afiliat a la CNT l’octubre de 1936 i que s’allistà voluntari a l’Exèrcit Popular, on obtingué el grau de tinent del Cos de Sanitat, concretament al Servei de Depuració d’Aigües, una especialitat a la qual estava avesat per la feina al Laboratori Turró –el seu sogre, a l’epidèmia de còlera del 1885, havia destacat com a immunòleg experimentador en el tractament de les aigües–. Continua amb la seva exposició i Dantí diu que va prestar serveis sanitaris en diverses localitats aragoneses, però que tan bon punt com l’ascendiren a tinent va sol·licitar la baixa de la milícia i va refusar l’ascens. Quatre mesos més tard aquesta petició li va ser concedida. Tanmateix recalca que un cop que Barcelona és alliberada no es presenta a la autoritat competent, ja que creu que no fa falta. Pel que fa a la partitura musical Abajo las fronteras argumenta: “Abans de marxar cap al front, se’m va acudir dedicar a Ascaso una de les meves múltiples composicions inèdites i mai no interpretades en públic, escrites abans del 18 de juliol de 1936”, i prossegueix: “La meva idea era posar-la en un quadre i penjar-la a un lloc ben visible de casa, per si era visitat per alguna patrulla de milicians que, si em venien a fer un registre al domicili, en veure-la, deduirien que jo era afecte a la causa roja”, i finalment Dantí conclou: “Mai no he manifestat la meva oposició cap als nacionals, doncs al meu entorn familiar i social només hi ha persones de dretes i d’ordre.” Malgrat escarrassar-se en les seves exculpacions, Dantí és empresonat preventivament a la presó provincial de Sant Elies, un antic convent de monges reconvertit en txeca a començament de la guerra i comandat per les Patrulles de Control. Llavors la presó era a mans dels nacionals i Dantí, que s’hi estaria tancat uns quants mesos, es va posar al front de la jazz band de presoners. Al cap d’uns dies, en un posterior testimoni, es ratifica de tot allò que ja va manifestar, però hi afegeix un fet que diu que li va passar per alt a la primera declaració: “Quan jo me’n vaig anar al front, vaig deixar amagat a casa meva a Josep Joan Joan, administrador principal de Correus de Madrid, a qui perseguien els rojos per ser de dretes. Vaig decidir amagar-lo per ser persona d’idees afins a les meves.” Després d’aquesta nova revelació, s’insta el tal Josep Joan que aporti una testifical i així ho fa, des de Madrid: “El que suscribe, José Juan Juan, administrador principal de Correos de Madrid, declara que, durante el dominio rojo, fue perseguido sañudamente por las huestes marxistas en el territorio de Cataluña y que estando en la ciudad de Barcelona me vi obligado a refugiarme en diferentes casas de amigos, procuraron ocultarme de la persecución de que era objeto, ya que me consta que estaba decretada mi muerte. Una de las familias que lo expuso todo en mi beneficio fue la de Vicente Dantí, conjuntamente con su esposa Anita, encargado el primero de los Laboratorios Turró, en la Via Augusta de dicha capital, en cuyo domicilio permanecí oculto una larga temporada cuando más acentuada era mi persecución, y que gracias a ello me libré de una muerte cierta.” De fet van ser molts els testimonis en favor seu i els avals que continuarien arribant de diversos empresaris i particulars i fins el d’un membre de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, amb el carnet núm. 4040 de la Delegación de Cataluña, que més o menys s’expressen d’igual manera: “Dantí nunca ha manifestado simpatía alguna por ningún partido o personalidad izquierdista, antes al contrario, se muestra contrario a cualquier idea extremista” i tots confirmen “las simpatías de Dantí por el Glorioso Movimiento Nacional”. A la vista de les diligències, el jutge militar decreta que Dantí passi al grau de presó atenuada, fins al veredicte del consell de guerra, havent de romandre reclòs al seu domicili. Dos anys després, Dantí és absolt de tots els càrrecs. CAP A BUENOS AIRES FALTA GENT Vicenç Dantí i la seva família emigren a l’Argentina. Ves a saber de quant capital es va desprendre la família per untar a tants testimonis. Tot sigui per salvar la vida, que als franquistes, si cal, ja els combatrem des de l’exili, devien pensar. La qüestió és que quan s’instal·là a Buenos Aires ho feu amb un contracte que va aconseguir amb els Laboratorios Lemonnier i hi aportà diverses patents de Turró, que li anirien de meravella a la indústria farmacèutica argentina. El fill de Vicenç Dantí i Anna Canet, en Georgino, a Buenos Aires, ben aviat s’integrà a la Unión de Jovenes Republicanos Españoles (UJRP), assidus del Casal Català i va vendre bons per ajudar al moviment de resistència contra Franco. Allí coneix a la Montserrat Mira, filla d’una altra família de catalans exiliats, amb qui es casaria. L’any 1989, un net del Vicenç fa una sol·licitud al Govern Militar de Barcelona que demana la certificació del nomenament del seu avi com a tinent de l’exèrcit republicà, perquè la seva àvia, Anna Canet, vídua de Dantí, pugui percebre una paga. El president del Tribunal Militar li contesta que no hi ha constància del nomenament de tinent a favor del seu avi i que aquesta circumstància és com a conseqüència de la seva pròpia defensa, ja que sempre va esgrimir que havia renunciat a l’ascens de tinent. Així, doncs, als arxius de l’exèrcit no consta cap graduació militar del Vicenç. Ah! I pel que fa a la composició musical, anys després es va trobar un document expedit per Antoni Xicola, delegado de información e investigación de Sant Fost de Campsentelles, on es certifica que a la festa major de 1930 es van estrenar al poble les composicions originals de Vicenç Dantí Jubany: Buenos Aires, Pericón i Abajo las fronteras. Composicions anteriors a 1936, si, però d’això a dir que aquella peça dedicada a l’Ascaso va restar inèdita... Per salvar la pell, tot s’hi val. I més si aquell que la va salvar era el cosí de la meva àvia Marcelina.

L'empresonament i judici de Vicenç Dantí després de la Guerra Civil

Causa general