A Marina Garcés

A Marina Garcés

Ve d’una comunitat petita, tancada, on l’única opció per prosperar és arribar al mateix nivell que el seu pare. En aquesta contrada, un home pertany al passat. Ell vol anar a un lloc on els homes puguin evolucionar i no hagin de ser esclaus de les decisions d’anteriors generacions. Desitja crear-se el seu futur a partir de les iniciatives que emprengui. Son pare era manyà però ell no vol fer res que tingui a veure amb els ferros en general ni amb els panys en concret. Eren conegudes les discussions amb el seu progenitor, feia pocs dies se l’havia vist sortir de casa fent un sonor cop de porta per tancar una conversa rabiüda. Hauria de deseixir-se de les relacions amb el seu avantpassat i després mirar de trobar la forma de poder reprendre el diàleg? Després d’aquell incident les enraonies es van disparar. Percaça amb avidesa el sentit de la seva vida. Necessita empassar-se les llargues ombres dels seus negres pensaments, se sent com una andròmina plena de pols. Al seu cervell hi repica una sonsònia que el tortura. El seu maginet tremola con una fulla, quanta indecisió! El seu cor plora en silenci, llàgrimes de por. Cal prendre el tren adequat per sortir viu de la tramuntana en què ell mateix s’ha ficat.
Es desperta i nota que té les cames rígides, com una barra de ferro. S’aixeca i sent les cames encarcarades. Encara no havia sortit del dormitori que la seva muller li fum un crit: “Nen, ves per feina, tens hora al metge i encara arribaràs tard.” Ell encara no havia acabat d’obrir els ulls i ja l’estaven apressant amb crits desagradables. S’havia llevat sortint d’un malson i es trobava una situació plena d’agressivitat. Entra a la cuina per fer-se un cafè i veu una copa bruta de la nit abans. La seva muller es torna a dirigir a ell amb un to francament desagradable: “Encara no has rentat els dos plats i les dues copes del sopar d’ahir? Com pots ser tan dropo!” Ell no hi està d’acord, se la mira i no respon. Creu que el que ara li digui és absolutament igual, ja que ella ja ha decidit no escoltar-lo i continuar amb la seva canterella habitual, sovint més fruit de les seves frustracions que no del que ell fa. Es torna a mirar la copa i pensa: “La copa de la meva vida és plena a vessar. Un crit més i tot sobreeixirà!”
Sap perfectament que la realitat i la ficció sovint es barregen en el nostre cervell, com també ha llegit que la realitat és sempre més rica que la ficció més gran. Ell, que durant anys ha patit un complex d’inferioritat bastant marcat i que, fruit de la seva gran capacitat d’observació, allà on molts hi veuen dues o tres possibles respostes ell n’hi observa cinc o sis. Ha d’afinar molt en les decisions que prengui. En aquest moment està en un atzucac, que en la seva ment li provoca un soroll eixordador. Se li ocorre la possibilitat de prendre un paper, fer-hi una ratlla vertical al mig del full. A un costat vol escriure en majúscules la paraula REALITAT i en l’altre la paraula FICCIÓ. És una persona amb una gran imaginació, n’és molt conscient, com també sap que en moltes ocasions, quan professionalment ha analitzat situacions, no ha estat capaç de fer-ho perquè no capta la complexitat de la realitat.
És a la sala d’espera del metge, ha agafat una novel·la de lectura fàcil suposant que li tocaria esperar, com així va passar. El seu temps val menys que el del metge? Li sembla un abús, i una falta de respecte, que es programin més visites de les que es poden realitzar senzillament per afany econòmic. El doctor l’atén, és molt educat i amable. Després de les salutacions de rigor ell s’asseu i el metge li comenta que un cop revisats els resultats de les proves –que segons li havia dit en una anterior visita eren purament preventives– són molt negatius. Té, en contra del que ell preveia, una malaltia greu en estat avançat. Ell posa cara circumspecta i pensa: “Hòstia, just ara que està embarassada la Júlia [la seva parella]. Feia un temps que hi anàvem al darrere i ara que ho havíem aconseguit, patapam, aquesta bufetada!” Van quedar amb el metge que li farien unes altres proves immediatament, que demanaria hora urgent i que li faria un Whatsapp confirmant dia, hora i adreça. Amb els resultats d’aquests exàmens es tornarien a veure i concretarien el tractament a dur a terme. Ell li diu: “Doctor, podré continuar treballant o preveu una afectació tan gran que ni això.” El metge li respon: “No vull aventurar-me, podria cometre un error de diagnòstic. Cal esperar, segurament només seran tres o quatre dies.” I amb aquesta resposta s’acomiaden.
Torna a casa amb metro. Durant el viatge el cap li va a mil, ni s’adona que ja s’ha passat la seva estació. Quan en pren consciència baixa a la propera i es dirigeix a l’altra andana, puja al metro direcció a casa seva i baixa a la parada correcta. Caminant cap a casa –és a prop de l’estació del metro– va pensant: “I jo que esmerçava els meus esforços a preparar-me per ser pare, a ser capaç de tractar el nou vingut –fos nen o nena– de manera justa i eficaç. I jo que em preguntava si estaria encertat donant-li l’afecte que necessitaria, si seria prou versat per tractar-lo com més necessites, si jo…” No podia arribar així a casa, es va asseure en un banc, intentava relaxar-se. Aquella desgraciada visita al metge li podia canviar la vida. Altra vegada aquell matí sentia que estava en un atzucac. De cop i volta li ve un pensament al cap: “El somni de la darrera nit hauria estat premonitori?” S’aixeca i pren una decisió, no li dirà res a la Júlia fins que sàpiga al cent per cent el resultat de les proves. Ella ara està embarassada i això podria afectar-li molt. Va caminant cap a casa.
Arriba a casa i la seva parella li pregunta com ha anat la visita. Ell, amb un somriure als llavis, li respon que bé. I li afegeix: “El doctor m’ha proposat de fer la revisió anual que ja tocava, i jo li he dit que endavant. En pocs dies em citaran per realitzar les proves i aleshores: “Fins l’any que ve”, li he dit amb un to despreocupat.” Ella li diu que d’acord i marxa a treballar. La seva feina professional és lliberal i no té un horari concret d’entrada ni de sortida, i ha volgut esperar-lo per veure com ha anat la visita. D’alguna manera patia una mica per si havia anat malament.
Quan dies més tard torna a visitar al metge, aquest li confirma el pitjor dels diagnòstics possibles. Té càncer –maleïda paraula!– i sembla greu. I per actuar ràpidament el deriva a un oncòleg perquè pugui proposar-li com fer front a la malaltia. Fa una trucada i l’especialista el pot visitar aquella mateixa tarda. Tan aviat arriba al despatx de l’oncòleg, després de les salutacions de rigor i comentar el resultat de les proves, ell li demana : “Doctor, quin és el tractament? Serà pal·liatiu o curatiu? És clar el temps de vida que em queda?” L’home li respon: “Mirarem d’aturar la malaltia amb quimioteràpia i, si d’aquí a un temps és possible operar, ho farem. Avui no és possible.” Ell es torna a dirigir al doctor i altra volta li demana quin tipus de tractament serà. Aquest, mirant-lo als ulls, li diu: “Assumeixo aquest cas personalment i anirem a totes.” Ell s’ensorra i li salten les llàgrimes. El doctor li diu: “No plori, no serveix de res. Anirem a totes i farem tot el que estigui al nostre abast perquè tingui una vida de qualitat.”
Mentre baixa les escales de l’hospital on l’ha visitat l’oncòleg no para de preguntar-se: “Per què en aquest moment he de rebre aquesta bufetada? Per què?” En aquell moment no sap com gestionar la situació. L’ànsia, la preocupació, l’angoixa… l’atordeixen. Està en estat de xoc, enlluernat. Li fa por la situació del seu futur immediat. De sobte, s’atura a mitja escala, s’asseu en un graó i diu amb veu alta sense ser-ne conscient: “Ja ho tinc!, he de ser ebenista!” Un ciutadà que en aquell moment passava pel seu costat se’l mira, es posa el polze a la templa i movent els altres quatre dits li fa senyal d’“estàs guillat, noi”. Ell no és que no li faci cas, és que ni el veu. Llavors pensa: “És clar, em construiré mentalment una llibreria de la millor fusta amb tres lleixes. A la de dalt hi col·locaré aquelles coses que sé que poden passar i que no són importants. A la lleixa del mig hi aniran aquells fets que no són d’importància immediata però que si a les 24 hores encara no han marxat cal que comenci a preocupar-me. I a la lleixa de sota aquelles coses que si passen cal que em dirigeixi immediatament a l’hospital.”
Surt de l’hospital i s’encamina cap a casa. Veu un banc solitari que sembla que li digui: “Vine a fer-me companyia.” Ell no s’hi pot negar, a una petició com aquesta, així que va i s’asseu. Vol reposar un moment de totes les fortes emocions per les quals està passant. S’adorm.
Un immens, enorme estrèpit –sembla con si haguessin xocat frontalment dos avions– el desperta. Obre els ulls, té el coll encarcarat. Què ha passat? On és? Estava somniant que tenia un somni? Per quantes cruïlles del món real i el món imaginari haurà passat? Té tot això res a veure amb la realitat? Està corrent a la percaça de quimeres impossibles…? “Uf”, pensa llançant un gran sospir.