De Pizan va escriure al segle XV que la violència de gènere s'ha de denunciar i penalitzar

Rescato en un gest gairebé furtiu de la desclassificació de les biblioteques familiars el llibre La ciutat de les dames (1405), de Christine de Pizan. Allà s’estava, en una caixa potser per dur-lo a algun lloc de reciclatge. Ho comprenc, per força cal fer lloc a altres interessos bibliogràfics i recomanacions conseqüència de la modernitat, noves crítiques literàries i també, crec, perquè no se sap bé els criteris que hem de seguir, ni tan sols si hi ha criteris explícits. És un llibre preciós, una petita joia, que vaig adquirir i llegir perquè era bibliografia recomanada a l’assignatura de Dones medievalistes al màster d’Estudis de les Dones de Duoda a la UAB, potser l’any 1996. Al marge de les ensenyances del contingut del llibre, em va agradar molt el to, el glamur del context que descriu l’autora biografiada, Christine de Pizan, en la seva infància i joventut i el tomb que dona la seva vida en l’edat adulta en quedar òrfena i també vídua en poc temps. Com s’ha d’adaptar a les circumstàncies i sobretot com escriu des de les diferents perspectives en el curs de la seva vida.

Christine de Pizan va rebre una educació privilegiada per ser filla del metge, astròleg i físic de la cort de Carles V de França. La família Pizan procedia de Bolonya, el doctor Pizan va ser enviat a París com a ambaixador de la República de Venècia, on se’l va rebre amb tots els honors, assignant per a ell i la seva família una de les residències reals, on Christine va poder rebre una educació humanista en igualtat que els seus germans. En la primera edat és tractada com una princesa, te accés a totes les estances i activitats reials. Aquesta noia d’una intel·ligència superior a 15 anys es casa enamorada amb el secretari del rei; en un feliç matrimoni de respecte mutu tenen tres fills. Deu anys més tard, i en pocs anys de diferència, perd el pare i el marit i s’ha de fer càrrec dels tres fills menors i de la mare vídua. Com a cap de família, va haver d’enfrontar-se a tot tipus de dificultats que li desvetllen una clara consciència de solitud, subordinació i desemparament legal i econòmic, fets que s’agreugen pel fet de ser dona. Pren consciència que ser dona penalitza per la desigualtats de tracte i privilegis. Però ella pot escriure, i escriurà sense parar la resta de la seva vida en defensa de totes les persones del seu mateix sexe. Treballa com a copista de manuscrits i a poc a poc s’obre camí treballant com a escriptora. Totes les seves biografies ressalten el fet que va ser la primera dona que es va guanyar la vida escrivint. Considerada la primera dona escriptora de França, escriu per encàrrec, per a homes i dones de la reialesa.

Som entre finals del segle XIV i començament del XV en què la misogínia i el tracte denigrant vers les dones s’havia escampat com una mena de plaga en tots els estaments socials. Proliferen llibres escrits per homes sobre el tractament que s’ha de donar a les dones. Ella decideix escriure a favor de les dones de totes les condicions socials, alhora que es pregunta com és que l’Església fa propaganda de la idea que les dones, per la seva naturalesa o per càstig diví, només estan capacitades per quedar-se a casa i procrear. Es divulga la idea que les dones actuen apassionadament i no pas mogudes per la raó com els homes. No han de tenir cap altra educació que la que reben a casa i han de ser submises als pares i, a continuació, als marits. Des de la mateixa jerarquia eclesiàstica rep la indicació que hauria de pensar en un nou matrimoni. “Sola estic i sola vull estar”, va ser la seva resposta. Més enllà de la seva popularitat, Christine de Pizan genera respecte, fins i tot en alguns dels seus detractors.

La seva producció literària és considerable, amb mes de 10 títols escrits en francès; La ciutat de les dames és el que és traduït a més idiomes. Va ser un llibre d’una producció rellevant, agradava a dones i homes de la noblesa doncs es tracta d’una al·legoria en defensa de les dones i contra la misogínia. Un estudi poètic referent per desenvolupar diferents teories de les filosofies feministes formulades al llarg del temps i a gairebé tots els països occidentals.

L’escriptora afirma categòricament que homes i dones són iguals moralment i mentalment, que les dones tenen capacitats intel·lectuals i artístiques i ho han demostrat al llarg de la història. Que la família patriarcal no és l’únic model possible –ja ho va dir ella fa més de 500 anys!–, i també que la violència de gènere s’ha de denunciar i penalitzar. Defensa que totes les dones poden tenir un comportament virtuós, fins i tot les prostitutes, a les quals Pizan suggereix canviar de professió per demostrar-ho! Llegir-ho de nou m’ha fet somriure. Tot el que he llegit d’ella per fer aquest article m’ha fet pensar que darrere d’una personalitat forta, resilient i extraordinària, amb una intel·ligència fora del comú, hi ha una nena esperançada i saberuda que voldria alliberar totes les dones del món formulant propostes de manual: “Si fos habitual enviar les nenes a l’escola i ensenyar-los les ciències amb mètode, aprendrien i entendrien les dificultats i les subtileses de totes les arts i les ciències tan bé com els homes.”

Ella també és artista i dibuixa. Unes il·lustracions precioses integren el conjunt de la seva obra. Magnífic l’autoretrat on és ella mateixa que s’avança 524 anys a Virginia Woolf a la seva a cambra pròpia treballant en actitud pensativa, sembla invocar les dames que la inspiren: la raó, la rectitud i la justícia, tres virtuts laiques que li proporcionen consol i li proposen una ciutat per viure les dones. Ella reivindica una ciutat de convivència que respecti la dignitat de tothom, especialment del sexe femení.