Científica eminent
Dilluns al matí. Cafè al bar restaurant El Trull del Casino amb la biòloga i oceanògrafa Marta Estrada i Miyares (Granollers, 1946). Tècnicament jubilada, però amb 75 anys segueix vinculada a l’Institut de Ciències del Mar (ICM) del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), amb seu a Barcelona. “Tinc la sort de poder continuar fent allò que més m’agrada i continuaré col·laborant en els projectes d’altres col·legues mentre pugui i sigui útil”, afirma convençuda.
El periodista vol avisar-los: el que llegiran tot seguit és només una gota d’aigua de l’immens oceà curricular d’aquesta humil –primera gran virtut dels savis que ho són– científica granollerina. Començarem fent esment del darrer guardó que li ha concedit el Centre Excursionista de Catalunya (CEC) el novembre passat. Sòcia de l’entitat des de 1972, va rebre el Premi Columna “per la seva trajectòria professional com a investigadora, oceanògrafa i biòloga marina, i per la seva vinculació, entre altres, amb els científics Ramon Margalef i Antoni Ballester”. Tots dos investigadors han estat un referent per a ella.
Estrada va estudiar amb notes brillants a l’Institut del carrer de Corró que dirigia el doctor Salvador Llobet. Acompanyava els seus pares, Josep Estrada i Feli Miyares, en moltes passejades per la comarca a la recerca de restes arqueològiques i va formar part de les Noies Guies de l’Agrupament Escolta Anna Frank. Amb la carrera de Biologia a la butxaca el 1968, no en va tenir prou, i dos anys més tard es va llicenciar en Medicina i Cirurgia. Ramon Margalef li va dirigir la tesi doctoral Estudios sobre poblaciones de organismes acuáticos en medio no uniforme, presentada a la Universitat de Barcelona (UB) el 1976 amb la qualificació de Premi Extraordinari. Per què va triar les dues carreres? I respon: “Vaig pensar que si no podia exercir de biòloga potser em podria guanyar la vida fent anàlisis clíniques!” [riu].
La qüestió és que el doctor Margalef la va adreçar cap a l’estudi de l’oceanografia. També va ser amb ell que va fer la primera gran expedició pels volts de 1972. Treballant per a l’Institut d’Investigacions Pesqueres (IIP), van embarcar al vaixell oceanogràfic Cornide de Saavedra i van anar a fer recerca a Cap Blanc, Mauritània. Com a experta en l’ecologia del fitoplàncton marí, anys després va participar en altres expedicions, sis de les quals a l’Antàrtida i dos a l’Àrtic.
Amb bons records de totes elles, destaca la que va fer a l’Antàrtida amb Antoni Ballester, investigador de l’IIP, el qual va acompanyar a la campanya antàrtica 1984-1985 a bord del trencaglaços argentí ARA Almirante Irízar. L’equip espanyol dirigit per Ballester el formaven Josefina Castellví, els químics argentins Jorge Zavatti i René Massol, la periodista Charo Nogueira i la mateixa Marta Estrada. Aquesta primera gran expedició li va descobrir “l’impressionant paisatge antàrtic”, conèixer unes quantes bases argentines i fer servir una presa contínua d’aigua instal·lada al vaixell per estudiar temperatura, salinitat, nutrients, clorofil·la i diverses variables biològiques. Estrada i Castellví es convertien llavors en les dues primeres científiques espanyoles que trepitjaven l’Antàrtida. Un any després, Ballester i Castellví van tenir un paper destacat en la instal·lació de la primera base antàrtica espanyola (BAE) a l’illa Livingston, batejada amb el nom de Joan Carles I.
Estrada ha publicat centenars d’articles científics pels quals l’han distingit, entre d’altres, amb el Premi Tregouboff de l’Acadèmia de Ciències de París (1992), la Creu de Sant Jordi (2004), la Medalla de la Ciutat de Granollers (2005), la Medalla d’Honor de l’Ajuntament de Barcelona (2017)… És membre del Centre d’Estudis de Granollers i sòcia de l’Agrupació Excursionista de Granollers, una apassionada de l’esquí i una gran aficionada a trepitjar els feréstecs cingles de Bertí. Sabem també que ha fet cims de més de 6.000 metres…
Estrada es mostra pessimista amb les conseqüències del canvi climàtic: “Si no ens posem les piles ja i apostem fermament per racionalitzar el consum de recursos, tot fent una transició cap a les energies renovables, farem tard. I això vol dir tant com saber si la part més afavorida de la societat està disposada a acceptar un decreixement econòmic programat que ens permeti mitigar el mal causat.” Quan li demanen què li ha donat la seva professió, respon: “Satisfacció intel·lectual. Això inclou l’esperança que alguna aportació pugui haver estat útil.”