L’esport necessita un canvi per protegir els atletes d’ells mateixos i de l’entorn que els envolta

Soc l’Anna Guirado Sánchez, tinc 24 anys i corro trails. Els últims sis anys he estat immersa en una batalla punyent contra un trastorn de la conducta alimentària (TCA). Tot i els meus èxits esportius, inclòs el subcampionat del món de curses de muntanya sub-23, darrere de cada medalla s’amaga una història que pocs coneixen: una història de lluita, dolor i una desesperança fonda. Vull obrir el meu cor i compartir no només les meves victòries, sinó també les ombres que han acompanyat el meu camí.

Les muntanyes han estat el meu refugi, el lloc on vaig descobrir la meva passió i on vaig aprendre a córrer. Allà vaig trobar no només el meu amor per l’esport, sinó també un sentit de llibertat i pertinença que m’omplia de vida. Recordo les meves primeres curses: el vent a la cara, el batec del meu cor que ressonava a la simfonia de la natura. Tot i això, aquesta mateix passió, que una vegada m’havia fet sentir tan viva, es va transformar en una obsessió que em va portar a un abisme sense fi. El que va començar com un desig genuí de ser la millor, d’arribar a cims nous i desafiar els meus límits, es va convertir en una necessitat insaciable de controlar cada aspecte del meu cos, com si la meva vàlua depengués només del meu pes i els meus èxits. La pressió per rendir al màxim se sent com un pes aclaparador sobre el pit i alimenta una lluita interna ferotge. En un món on la fortalesa física és venerada, em vaig trobar atrapada en una espiral d’autoexigència que em va empènyer a límits insostenibles.

Cada vegada que aconseguia un objectiu, en lloc de sentir-me satisfeta, la veu crítica al meu cap es feia més forta i exigia més i m’empentava per arribar a la perfecció. La malaltia em va convertir en una persona manipuladora, mentidera i irresponsable. Fins i tot vaig arribar a falsificar documents mèdics per poder competir. Era una ombra de qui volia ser, arrossegada per la necessitat de demostrar la meva vàlua, fins i tot a costa de la meva salut. A hores d’ara, des de les federacions s’està començant a treballar per lluitar i poder prevenir casos similars, però encara queda un llarg camí per recórrer.

Anna Guirado, sotscampiona del món de curses de muntanya sub-23

El patiment no només m’ha afectat a mi, també ha deixat petjada profunda als meus éssers estimats. Veure l’angoixa als seus ulls, el dolor d’aquells que t’envolten que senten que no poden fer res per ajudar-te ha estat demolidor. Cada cop que noten un canvi en el meu comportament o una tristor a la mirada, la seva preocupació es transforma en angúnia. Tot sovint se senten impotents i frustrats, tot desitjant poder alleujar el meu patiment. Aquest dolor compartit ha creat un ambient tens i enervant, on les expectatives i l’amor s’entrellacen amb la desesperació.

L’obsessió per l’esport, quan es torna incontrolable, pot convertir-se en una presó que t’allunya de tot i de tothom. L’ansietat et devora a cada instant i converteix el que hauria de ser una font d’alegria en una càrrega ineludible. Cada dia em llevava amb un pes aclaparador i sentia que una veu interna m’empenyia a entrenar més i a exigir-me més, mentre que la vida fora d’aquest món començava a esvair-se. Les meves amistats es van anar allunyant, les meves relacions familiars es van veure afectades i el que alguna vegada havia estat un refugi es va convertir en un camp de batalla.

Despertar cada matí es va convertir en un acte de resistència. La cerca de la perfecció es va transformar en una tempesta que consumia la meva essència; i la llibertat que una vegada havia sentit a les muntanyes es va convertir en una sensació d’aïllament. Em vaig adonar que havia deixat de gaudir de l’esport que estimava, i cada cursa es va tornar un recordatori de les meves inseguretats. Les muntanyes, que solien ser el meu redós, ara les sentia com un recordatori de les meves lluites internes.

A mesura que lluitava amb aquests sentiments, vaig començar a entendre la importància de considerar la meva salut mental. És fonamental que la salut mental es reconegui com una part essencial del nostre benestar i no com un tabú del qual no cal parlar. Hem de poder discutir obertament les nostres lluites sense sentir vergonya ni por al judici. Cada cop que pujo a muntanya, penso que reconèixer les noves vulnerabilitat és un acte de valentia. Soc aquí per compartir la meva història, amb l’esperança de tocar el cor d’aquells qui, com jo, han sentit el pes de les expectatives i l’obsessió pel rendiment.

És un acte de coratge reconèixer els aspectes foscos que la malaltia em va portar a desenvolupar. Admetre que el trastorn em va convertir en una persona manipuladora i mentidera revela l’impacte profund que pot tenir a la vida d’algú. Aquesta honestedat no només ajuda a visibilitzar la gravetat d’aquestes malalties, sinó que també reforça la importància d’un canvi en l’esport, un canvi que necessita protegir els atletes d’ells mateixos i de l’entorn que els envolta.

Anna Guirado, a la muntanya

Ara mateix em trobo en un punt fràgil de la meva vida. Soc en un ingrés d’hospital de dia, el que significa que passo el dia en un centre especialitzat en el tractament dels TCA. És un espai on cada jornada està dedicada a la recuperació, rodejada d’un equip de professionals que m’estan ajudant a sortir d’aquest abisme. El meu psicòleg actual, Marc Ferreira, i la doctora Agnès Peris estan sent fonamentals en aquest procés i m’ofereixen el suport que necessito.

Compartint aquesta meva experiència, vull transmetre un missatge d’esperança a tots aquells que es troben en situacions semblants. No estan sols. Hi ha un camí per sanar-se i per recuperar-se. És possible parlar obertament sobre les nostres lluites i, fent-ho, ens donem el poder de sanar plegats. Soc aquí per recordar-los que, encara que el camí pot ser desafiant, la lluita paga la pena i sortir endavant és una realitat assequible. No només estic trencant l’estigma, també estic enfortint les iniciatives perquè l’esport sigui un entorn més segur i saludable per a tots. Junts podem crear un espai on la salut mental i física siguin valorades igualment, on els atletes puguin trobar el suport que necessiten i on la vulnerabilitat sigui considerada una fortalesa.

La muntanya ens ensenya que cada pas compta. Encara que el camí pugui ser desafiador, és en aquests moments de dificultat quan realment trobem la nostra energia. Estic decidida a continuar corrent, a continuar parlant i a continuar lluitant. Perquè en aquesta muntanya que és la vida, cadascú de nosaltres té un paper per complir i junts podem escalar encara més amunt.