Cada estiu em passa igual. Els cinc primers dies encara corro. Els cinc dies següents comença a envair-me la lentitud

Cinc dies de vacances a Mallorca. Cinc palmeres. Fins ara no he desaccelerat. Cinc palmeres davant meu. Costa rebaixar el ritme. L’aigua de la piscina municipal és tan blava i està tan quieta... Som tant poquets... I és clar que som poquets! A qui se li acut anar a piscina municipal quan estàs en una illa on vagis per on vagis et trobaràs una platja o una caleta? A mi! L’illa està col·lapsada. Ramats d’estrangers desfilen per les platges. A totes hores, perquè han perdut una mica els horaris. Només es pot anar a les privades amb accés de pas... Platges privades? Sí, sí. Famílies riques o de banquers disposen de propietats que arriben a peu de platja, però la seva generositat va més enllà. Si portes el full d’empadronament del municipi i el mostres a les càmeres d’accés a la finca et deixen passar el vehicle i pots travessar-la fins a la platja. Això sí que és tot un privilegi per als pobres nadius! Ara bé, fins a les 8 de la tarda, l’hora en què el servei de vigilància de la finca plega. Són platges on només pots arribar caminant des d’altres platges i, per a la gran majoria del turisme, massa excursió per a un petit espai privilegiat de culte al bany i al silenci. Les algues viuen desordenades i l’aigua és uff... T’estalvies compartir escenari amb les tribus de cervesa i nevera de fruita i les tribus de crema amb olor de coco, molt habituals allà on vagis... Es mantenen les palmeres fermes, d’uns 10 metres d’alt. Envolten la piscina municipal. Que si vas amb nens i ets mínimament visionari a curt termini t’adones que, si els nens estan contents, tu estaràs millor i que si no vols complicar-te la vida el més recomanable és optar sempre per les activitats més senzilles. Per a les petites, l’espai ideal de joc. Per als adolescents, l’espai ideal d’exercici. La piscina és més senzilla, més neta. Aquí fins i tot deixen matalassos d’escuma per jugar. Hi ha socorrista, un petit espai per nedar –la gran ha començat a nedar... ja porta tres piscines– i els usuaris són nadius, nadius, d’aquells que parlen un mallorquí ràpid i que encara que el parlen cridant fan més peculiar l’ambient que no pas destorb. Hi ha unes quantes hamaques. Van incloses amb el preu d’entrada: 1,00 euro, si fas matí o tarda; 1,80 euros, si vols ser-hi tot el dia. El primer dia quasi esclato a riure: “Un euro!?” Un luxe a preu de riure. Sortim nets i dutxats, una altra feina feta. Sempre havia dibuixat les palmeres com el cap de la pinya, amb fulles amples i estàtiques. No és pas que aquesta és una espècie diferent de palmeres? O potser és que no m’he fixat mai en com és una palmera? Com pot ser que en més de 40 anys no m’hagi aturat a observar com és una palmera fins ara! Mare de Déu, mereixo gairebé un càstig. Ara recordo un dels cursos formatius que he fet per la cosa de la feina però que t’acaben servint per a la vida: mindfulness. Cada cop me’n trobo més d’aquests: PNL, aprenentatge emocional, etc., i val la pena fer-los i prendre’n nota. Perquè si no, com m’hauria adonat de la forma de les fulles de palmera? Ara les podré dibuixar tal com són i no com creia que eren. Que quan necessito dibuixar palmeres? No ho sé, però sense aquesta tarda les continuaria dibuixant malament. Com anava d’errada i ningú, ningú no m’ho havia dit mai. S’hi deuen haver fixat els altres? Crec que aquesta tarda soc l’única que mira les palmeres. Les fulles de palmera no són sempre amples, ni surten totes del tronc i en direcció de caiguda vertical. Per favor! Ha passat una hora des que som a la piscina i ara m’adono que començo el procés de desacceleració mental. Cada estiu em passa igual. Els cinc primers dies encara corro per fer-ho tot: travesso l’illa en cotxe per veure la família escampada; concerto alguna visita a alguna fàbrica de vidre o tèxtil de llengües mallorquines. Els cinc dies següents comença a envair-me la lentitud. Ja no em desperto a les 7, ja són les 9. Ja no tinc tant ritme ni resisteixo la temptació de l’ensaïmada de crema cremada, les porcions ja són més grans que les del primer dia (aquell que determina la moderació en el menjar per no tornar “feta un bocoi”, que diu la meva mare). Seixanta minuts de mirar com l’aire mou les fulles de les cinc palmeres. Així que eren fulles molt primes, oi? I per què no me n’havia adonat abans. Bé, mai és tard. Mai! He oblidat tirar-me a la piscina i fer una capbussada. La Laia porta un quilòmetre nedant. Prestar aquesta atenció m’ha servit de molt. Bona pràctica d’atenció plena. Palmera interioritzada i lentitud de pensament.

Cada estiu em passa igual. Els cinc primers dies encara corro. Els cinc dies següents comença a envair-me la lentitud

Cinc dies, cinc palmeres