Parlar, llegir i escriure en català, per a molta gent no va ser, que diguem, feina fàcil els anys immediats d’acabada la Guerra Civil

Vaig conèixer un empresari, català de la ceba i de conyeta fàcil, que sempre gastava una broma sorprenent. Deia: “No s’ha de donar cap lloc de treball a aquell que no parli i escrigui correctament en castellà.” Servint-se d’aquesta estratagema, l’home feia publicar els anuncis d’ofertes de treball posant-hi unes condicions molt llamineres; que si contracte fix des del primer dia, que si no era necessari tenir experiència per optar a la plaça, que si flexibilitat horària i vacances a l’agost... Una cosa sí que demanava com a imprescindible: saber parlar i escriure correctament en castellà. I aquí rau la trampa, ja que el procés de selecció, el psicotècnic i la resta de proves es farien totes en un català que riu-te’n tu del nivell C, i que obligadament havia de ser la primera llengua de l’aspirant. D’altra manera, tururut viola! Parlar, llegir i escriure en català, per a molta gent no va ser, que diguem, feina fàcil els anys immediats d’acabada la Guerra Civil. En el meu record, per edat, el parlàvem sense restriccions perquè als pobles de la Catalunya interior sempre s’hi va parlar a cor què vols. Però això no era igual a tot arreu i molts barcelonins de la Diagonal en amunt, per mantenir l’estatus social o per fer bullir l’olla i aconseguir una bona marxa dels seus negocis, imperativament havien de sotmetre’s al Régimen, així que freqüentment restaven obligats a haver de girar la llengua. En queda constància gràcies a una cançó del 1966 interpretada pels Tres Tambors, Romanço del fill de vídua, de Pere Quart, quina tornada fa: “[...] però soc catalanista / i a casa, amb la mamà, / quan no hi ha visita, / parlo sempre en català.” LA PREMSA ESCRITA EN CATALÀ Llegir en català per a mi va ser una benedicció. La màgia d’aquells Cavall Fort que devoràvem en l’etapa adolescent i les cartes enviades al senyor Tremoleda, que fou el director de la publicació durant una colla d’anys, per demanar-li si la revista podria sortir amb més freqüència en lloc de ser d’aparició quinzenal. No va ser fins al 1980 que es va començar a elaborar el cens de la premsa escrita. L’època coneguda aleshores com de la Transició democràtica, quan les revistes d’àmbit comarcal van créixer de manera exponencial. Ben aviat, a la nostra comarca hi hauria un total de 34 publicacions de les quals 14 eren revistes locals, 11 revistes especialitzades i 9 butlletins municipals. Les que es van publicar 100% en català eren: Contacte (Corró d’Avall); La veu de la Garriga (la Garriga); L’Estendard, Plaça Gran i Vernisatge (Granollers); Mig Tenes (Lliça d’Amunt); Roquerols (la Roca); Germinal (Sant Celoni); Reguissol (Sant Esteve de Palautordera); Ronçana (Santa Eulàlia de Ronçana); La Pinya (Sant Feliu de Codines); Tagamanent (Tagamanent); La Vall (Vallgorguina) i Contravent (Vilanova del Vallès). El 1989 per fi vam tenir un diari íntegrament en català a la comarca: EL 9 NOU. A més, en aquella dècada, investits d’efervescència democràtica, també van anar reeixint antigues tradicions oblidades, danses populars, colles de geganters i de diables, grups musicals, noves companyies de teatre, associacions de tota mena... Tot semblava, per boca d’aquells que havien viscut la segona República, com si per art d’encanteri, aquesta s’hagués tornat a proclamar. I el català, que es tornava a instal·lar a l’escola, ja comptava amb un 90% de l’alumnat de primària que en rebia classes. FILOSOFIA DE PAGÈS I ara que he acabat parlant d’aquella segona República, no em perdonaria deixar de banda un personatge singular com va ser en Joan Fonoll, en Feliu del Pinyó. A l’edat de 19 anys, en Fonoll va ser secretari local a Sant Feliu de Codines de la delegació de Palestra, una entitat catalanista fundada el 1930 per Josep Maria Batista i Roca (Barcelona, 1895-1978) amb l’objectiu d’educar al jovent de Catalunya en un sentit nacionalista i per sobre de les opcions de partit. Palestra va ser presidida per Pompeu Fabra i va organitzar diverses activitats culturals, esportives i de muntanya, no en va tenia influències de l’escoltisme de Baden Powell. A més, va mantenir relacions amb d’altres regions d’Espanya i França com són ara Galícia, el País Basc o Occitània. [caption id="attachment_125947" align="alignnone" width="401"] Publicitat de l'organització Palestra en un carrer de Sant Feliu de Codines[/caption] Tal com explicava Fonoll, a Sant Feliu –com arreu on hi era present Palestra– es volia conscienciar els vilatans de la importància de la nostra llengua. Entre altres coses, ells eren els encarregats de fer els programes oficials, els de festa major, i en feien uns altres d’extraoficials que ja eren tota una revisteta. També s’ocupaven dels cartells de propaganda, on s’anunciaven les pel·lícules del cinema. És tot un xoc copsar el canvi idiomàtic en la publicitat dels anys 20 versus la dels anys 30. L’any 1936, Fonoll va crear la revista La Llar, de publicació quinzenal i en català, que informava dels esdeveniments a la localitat. Costava 20 cèntims i se’n feia un tiratge de 500 exemplars. Però va esclatar la Guerra Civil i es va haver de plegar al quart número. Precisament en aquest quart i darrer número de data 15 de juliol de 1936 hi he trobat una notícia de ciclisme que tancava la seva edició: “Uns joves aficionats a aquest esport s’han inscrit per prendre part a l’Olimpíada Popular que tindrà lloc a l’Estadi de Montjuïc durant els dies 19 al 26 d’aquest mes. Els noms d’aquests intrèpids ciclistes són: Joaquim Permanyer, Isidre Berenguer i Pere Soldevila, els quals portaran com a delegat el senyor Francesc Corderas Maynou.” La guerra, que esclatava tres dies després, va estroncar la continuïtat de La Llar; va fer que se suspengués la desitjada Olimpíada Popular –enterrant de passada el somni dels tres joves ciclistes– i, el que encara es més greu, va condemnar el país a la foscor més absoluta. Fonoll va marxar a Barcelona el 1937, on es dedicà professionalment a la música. Era violinista, ofici que va compaginar amb el de comptable. Es va fer soci de l’Ateneu Barcelonès i, per sobre de tot, va conrear la poesia, signant sempre amb el pseudònim de Feliu del Pinyó. Els anys 2004 i 2005 va publicar sengles llibrets, d’edició privada, Camins i verals i Poemes esparsos. Aquest art d’abocar i suggerir sensacions, emocions intenses conjugant les paraules, els sons, el ritme, l’harmonia, especialment a través d’uns versos d’estructura senzilla d’art menor, heptasíl·labs rics en qualitats estètiques, és el terreny on Fonoll imposa la seva indiscutible mestria. No me’n puc estar de reproduir-ne un, aquí, com a cloenda i que l’autor titula Filosofia de pagès: Començava a llustrejar quan enfilava la costa. el sender, ple de virosta, és incert fins dalt del pla. Fent camí sendera enllà veig un home que s’acosta. darrera d’ell, el seu hoste, un rossenc i submís ca. –Bona tarda, (dic així) sabeu on va aquest camí?- S’atura, m’esguarda bé i contesta a poc a poc: –Els camins no van enlloc, és la gent la que va i ve.

Parlar, llegir i escriure en català, per a molta gent no va ser, que diguem, feina fàcil els anys immediats d’acabada la Guerra Civil

Clar i català