S’imposa un Pacte de Claredat, totalment d’acord, però primer entre els partits polítics catalans

Dijous passat, 4 de juliol, el president del Parlament presentava a Madrid la seva proposta per un “Pacte de Claredat” que resolgui el conflicte polític català. En síntesi, Roger Torrent fixava en l’horitzó un necessari acord amb l’Estat sobre les condicions d’un futur referèndum d’autodeterminació, apartant-se de la via unilateral. No havia passat ni mitja hora quan el ministre d’Afers Exteriors, Josep Borrell, va descartar rotundament aquesta proposta.

L’endemà es va donar a conèixer el pacte del PSC amb JxCat per governar la Diputació de Barcelona, i els postconvergents s’allunyaven així del reiterat anhel de molts independentistes de situar les quatre diputacions i els principals ajuntaments catalans en l’òrbita d’un suposat “interès de país”.

Aquest pacte a la Diputació, com el pacte a l’Ajuntament de Sant Cugat, en aquell cas de signe diferent –entre ERC i PSC–, com tants d’altres pactes municipals amb la combinació de totes les sigles polítiques possibles entre els independentistes, els comuns, els cupaires i els socialistes, sense que els preocupés el més mínim aquell suposat “pacte de país”, demostren que hem entrat en un nou escenari del campi qui pugui o de la realpolitik, si ho volem dir més respectuosament.

De fet, si ens remuntem als dies posteriors a l’1 d’octubre del 2017, ja va quedar palès que el pacte de JxSí entre convergents i republicans tindria els dies comptats, sobretot perquè la cúpula d’ERC volia anar per lliure, de tal manera que en les eleccions convocades per Rajoy i el 155 el món independentista es va presentar dividit. És cert que després d’aquelles eleccions autonòmiques s’han mantingut les formes i, tot i trontollar dia sí i dia també, es va reeditar un pacte per governar la Generalitat entre JxCat i ERC. En qualsevol cas, s’ha fet prou evident, en molts episodis, en declaracions dissonants i estratègies diferents, que postconvergents i republicans no se suporten i només s’aguanten pels presos polítics.

Els pactes sorgits després de les darreres eleccions municipals han fet sagnar la ferida de la discòrdia i han remogut els fonaments de l’acció unitària que tant reclamen les associacions independentistes. I tot això, per què?

Més enllà de discrepàncies personals o falta d’empatia entre els líders, vull pensar que l’origen de la trencadissa de la força unitària independentista està en la constatació que el procés per la independència de Catalunya ha estat derrotat per l’Estat amb totes les seves derivades judicials, policials, mediàtiques i econòmiques. Si ens posem a ser optimistes podem pensar que s’ha produït una evident derrota, però no l’enfonsament, i que el vaixell de la llibertat tornarà a navegar quan les condicions li siguin més propícies. Però, tot i els auguris esperançadors, que no es poden descartar mentre el 48% de la població estigui a favor de la independència i el 80%, del dret a decidir, ara mateix sembla que el Procés ha entrat en via morta.

Així les coses, no ens hauria d’estranyar que ERC aspiri a governar en solitari la Generalitat, presidir les diputacions o accedir a les alcaldies dels municipis més grans de Catalunya. Si els calen pactes amb els Comuns, la CUP i fins i tot amb el PSC, foragitant els postconvergents, endavant, tant li fa, perquè l’important és el resultat: ser la primera força política catalana…; la independència ja no és la prioritat absoluta.

En l’espai polític del nacionalisme català, que abasta des del centredreta liberal fins al centreesquerra socialdemòcrata, aquell espai que tan bé va saber aglutinar Jordi Pujol i les seves polítiques del peix al cove, també passen coses similars i els joves dirigents que volen seguir influint en la política catalana, malgrat l’enrocament heroic de Puigdemont i la seva òrbita, sembla que també aposten per guardar la carpeta independentista i implicar-se, de ple, en la governabilitat de les institucions, cercant aquells pactes que els permetin tocar poder, al preu que sigui i amb qui sigui. Així ha estat sempre la política i a Catalunya sembla que els vents idealistes deixen de bufar per tornar a una calma que provoca pactes incomprensibles per a tots aquells que encara creuen en els anhels romàntics d’una Ítaca catalana.

Per tant, s’imposa un Pacte de Claredat, totalment d’acord, però primer entre els partits polítics catalans. Prou ja d’embolicar la troca i d’inflar el globus sobiranista, ara per ara inabastable. Si ERC i JxCat tenen clar que la independència és molt llunyana i s’ha de prioritzar l’acció de govern, aplicant-hi les polítiques que legítimament cada força consideri més viables, que ens ho diguin clarament i no mantinguin falses expectatives per mobilitzar una ciutadania, de bona fe, que no es mereix segons quins jocs polítics certament desconcertants i contradictoris.