L’or de Granollers
Va ser el músic marsellès Jean-Pierre Rampal qui va tornar la flauta al lloc que es mereixi, ja que, com a instrument clàssic solista, semblava haver perdut popularitat d’ençà del segle XVIII. Ningú al món de la música clàssica no li discutia res al gran mestre Rampal un cop que aquest havia fet passar pel sedàs la composició més empinada. El Ministeri de Cultura francès, que sap reconèixer el qui i el què, li va atorgar una distinció de màxim prestigi i el va nomenar oficial de l’Ordre de les Arts i les Lletres i el president de la República francesa li va fer entrega de la cobejada Ordre Nacional de la Legió d’Honor.
Amb el Claudi Arimany vam viure la mateixa època de finals dels 70. A alguns joves –els que, diguem-ne, érem progres– ens agradava el flautista britànic de rock progressiu Ian Anderson; sentir les seves improvisacions secundat pels Jethro Tull ens transportava a una altra dimensió. Però ell, el Claudi, va anar per feina i, dit i fet, es va agenciar una travessera per començar-ho a provar, fins al dia que la seva amiga Montserrat Clot el va convidar al Palau de la Música i va sentir per primer cop un concert de clàssica amb Rampal a la flauta. Aquella música sí que el va enganxar definitivament. “Encara recordo, després de tants anys, i podria dir quines peces va tocar”, explica el Claudi.
A París, on el Claudi estudiava, va assistir a alguns dels cursos de Rampal i, a continuació, el granollerí va tenir la seva pròpia i cada cop més resplendent carrera com a solista. També van treballar junts, a duo, com a solistes de flauta, sempre pels millors escenaris del món durant 11 anys i en ocasions Arimany, com a solista, i Rampal, a la direcció d’orquestra. Afirmava Rampal: “En la meva opinió, Claudi Arimany és un dels millors flautistes de la seva generació. És un d’aquells virtuosos que posen la tècnica, la sonoritat i els colors del fraseig al servei de la musicalitat i la sensibilitat, cosa que no és a les mans de gaires.”
Ja fa temps que Arimany continua el llegat musical de Rampal i moltes de les seves partitures i fins l’instrument els utilitza, com la flauta d’or del 1958 del fabricant de Boston W.S. Haynes que, tal com diu l’artista granollerí, “deu ser un dels instruments que ha sonat més hores del món”. Rampal alabava Claudi: “Arimany és un perfecte continuador de l’escola francesa de flauta i del meu estil d’interpretar. De tal manera que escoltant amb atenció un dels discs que hem fet junts no distingeixo si està tocant ell o si ho faig jo.”
Ara fa uns dies, conclosa una tertúlia matinal que sovintegem, vaig preguntar-li al Claudi: “Cap on vas, ara?” I em va contestar: “A estudiar, cada dia ho faig unes quantes hores i si cap dia pel que sigui no puc, renoi, ho trobo a faltar!”
LES ALEGRIES DEL MÚSIC
Durant un parell de temporades vaig col·laborar a la revista de rock Popular 1, tot un referent de la premsa musical que encara es manté activa i és la més longeva d’Europa. Amb l’amiga periodista Magda Bonet vam decidir fer, a quatre mans, una sèrie d’entrevistes a músics de casa: Pau Riba, Marina Rossell, Sisa, Lucky Guri, Jordi Sabatés… Amb prou encert, la directora de la publicació, l’estimada Bertha M. Yebra, ens va fer aquesta observació: “Les entrevistes feu-les a la vostra manera, és clar, però només us demano que, si pot ser, no parleu de penes.” Es referia a les misèries que de vegades planen a l’ofici, com la manca de bolos, aquell representant que no paga… El suggeriment de la Bertha no ens va representar cap atenuant, així que vam titular la secció Les alegries del músic.
Només m’he desviat una mica, però per tornar a l’Arimany, que d’anècdotes de la professió en té una pila i moltes de ben animades. Arimany només té elogis per al mestre granollerí Josep Maria Ruera: “Era un savi, sabia molt de música, tant teòrica com pràctica, era un gran observador i un gran compositor.” Doncs gairebé quan havia acabat els seus estudis de Teoria de la música amb Ruera, va resultar que l’esposa de Ruera va demanar al jove Arimany si el podia acompanyar a una actuació on s’havia d’agafar el tren: “Ruera era una persona a qui els borratxos li feien angúnia i l’incomodaven. Ja començava a clarejar i esperant el tren a l’estació se’ns acosta tentinejant un borratxo que, de sobte i per sorpresa, s’abraona a Ruera i agafant-lo per l’espatlla i assenyalant-li el sol que començava a perfilar a l’horitzó, el sacseja mentre crida: ‘Allò és el sol!’ Ruera, espantat i amb un filet de veu, va exclamar: ‘No ho sabem… Nosaltres no som d’aquí.”
En una altra ocasió, el promotor cultural Jaume Illa Morell, JIM, va dur el Claudi a Portlligat, a la residència de Salvador Dalí, on el flautista havia d’oferir un concert de música clàssica. L’escoltaven atentament una trentena de convidats i, a primera fila, asseguts a molt poca distància, a quatre pams del músic, Dalí, Gala i l’escriptor empordanès Josep Pla. Quan l’obra ja havia començat, al llavors músic jove li va semblar veure l’auditori satisfet. Pla, però, va remoure amb estrèpit la seva cadira per aixecar-se i bo i dret es va ensacar els pantalons i abaixant una mica el cap com si volgués fer-li una confidència a l’amfitrió Dalí –amb aquells pocs modals que gastava l’escriptor, idèntics als d’alguns dels homenots que tan bé sabia retratar–, va dir-li al pintor amb una veuassa que va sentir tothom: “Ja en tinc els collons plens del flautista! Foto el camp cap a casa.” I va marxar.
A Claudi Arimany i Barceló (Granollers 1955) sempre li han interessat els autors que no han estat de sort en la història de la música i han quedant tapats, poso per cas, pels Bach, Mozart, Wagner o Beethoven. Un dels pocs músics i compositors catalans d’aquesta mena va ser Joan Baptista Pla i Agustí (Balaguer, 1720), composicions del qual Arimany va enregistrar en un CD amb la Franz Liszt de Budapest (Sony Classical) i en un altre acompanyat de l’English Chamber Orchestra (Ensayo). Me’n parla amb vehemència i emoció i, si revisem la seva discografia, l’enregistrament a la flauta d’obres pràcticament desconegudes de compositors que cal posar en valor és una constant en la seva carrera. Un altre cas es dona amb l’obra de François Devienne (Joinville, 1759), designat el Mozart francès, del qual ha enregistrat quatre CD. I ja no cal dir de l’obra dels germans polonesos Franz i Karl Doppler (1821 i 1825), als quals anomenaven els Paganini de la flauta, fundadors de l’Orquestra Filharmònica de Viena, flautistes i compositors al segle XIX dels quals Arimany va seguir la pista durant 14 anys a la recerca de les seves partitures, furgant per biblioteques i conservatoris del vell continent. Arimany n’ha gravat l’obra completa per a flauta, la més gran que mai no s’hagi fet d’uns flautistes. Se n’han editat 13 CD, tots ells pel segell vienès Capriccio, el darrer dels quals ha aparegut aquest setembre de 2024.
Claudi Arimany compta per tant amb una àmplia discografia, amb més de 50 CD per a les firmes Sony Classical, Saphir, Novalis, Denon, Da Vinci, Delos Int., Capriccio, etc. Ha actuat sempre com a solista, juntament amb artistes de la talla de Rampal, Maisky, Nordmann, Zabaleta, Victòria dels Àngels, Orbelian, Pikaisen, Larrieu, Suck, Nicolet, Kantorov, Marion, Scimone, Lukas Graf, el Quartet Borodín. És el solista català de flauta de més prestigi amb la trajectòria més important i la projecció internacional més gran. Ha estat convidat per les més importants formacions orquestrals: Berlin Philarmonic, Wiener Hofburg, China National Symphony, Ensemble Orchestral de París, Bach de Munich, Münchner Kammerphilarmonie, Simfònica de Praga, Moscou Chamber Orchestra, European Union Orquestra, Filharmònica Txeca. Ha ofert concerts a pràcticament tots els països d’Europa i també a Rússia, els Estats Units, el Canadà, el Brasil, Israel, el Líban, Kazakhstan, Tailàndia, la Xina, el Japó, etc.
“Els escenaris ideals per a un intèrpret són els que aconsegueixen una gran aproximació del solista amb el públic. I poso com a exemples el Suntory Hall de Tòquio, el Carnegie Hall de Nova York o el Musikverein de Viena”, explica Arimany. També ha tocat al Chicago Simphony Hall, el Boston Symphony Hall, el Concertgebouw d’Amsterdam, el Teatro Real i l’Auditori Nacional de Madrid, el Chopin Auditorium de Varsòvia, el Hofburg Redoutensaal, el Konzerthaus de Viena, el Beijing National Concert Hall de Pequín, el Hollywood Bowl de Los Angeles, el Txaikowsky Hall de Moscou, el Rudolfinum de Praga, el Gasteig de Munich, el Théâtre Champs Elysées, la sales Pleyel i Gaveau de París, el Bunka Kay Kan de Tòquio.
A les crítiques dels seus concerts mai no hi trobem cap retret i –a l’atzar– extracto aquesta de Richard Dyer al diari The Boston Globe: “Claudi Arimany posseeix un so bellíssim i una resplendent personalitat com a intèrpret. Va tocar a la Boston Symphony Hall amb autèntica passió i grandesa.”
un concert imprescindible.
Aquest proper diumenge 6 d’octubre de 2024, a les 6 de la tarda, tindrem el privilegi d’escoltar-lo a la sala gran del Teatre Auditori de Granollers, acompanyat al piano per Pedro J. R. Larrañaga, solista de les orquestres simfòniques d’Euskadi i Navarra. Oferirà un programa on encabeix la música popular, el gran virtuosisme, la poesia romàntica i la bellesa instrumental. I inclourà peces d’autors molt coneguts però d’obres que són rarament interpretades: Mozart, Beethoven, Czerny, Schumann i una joia del romanticisme com és la sonata de César Franck.
Una cita on no hi podem faltar.